Dicàpnèip

Dicàpnèip

Capítol I

La pèrdua parcial de certs trossets de memòria era un efecte típic de l’elaboració i ús d’aquell estrany tipus de pocions que en Dicàpnèip utilitzava sense saber exactament què feia; ni com. De fet sospitava que una de les pocions servia exactament per això: per esborrar records, alguns fragments innecessaris de la nostra memòria que són eliminats de manera que aquell espai que ocupaven pugui passar a ser utilitzat per emmagatzemar nova informació rebuda. Però això, de moment, només era una sospita, una teoria, perquè en Dicàpnèip no sabia com les fabricava, totes aquelles pocions, ni de quina manera les utilitzava; ni tan sols sabia si tenien un estat líquid, sòlid o gasós, si potser eren un conjur, unes paraules pronunciades al vent, o un pensament xiulat amb una mirada en certa direcció mig fent l’ullet discretament… No sabia res del cert, només hipòtesis i suposicions, res confirmat.

Així que el primer que se li acudia els dies que es despertava en aquest estat era investigar, esbrinar tot el que pogués sobre les suposades pocions: si realment existien i com eren, com les feia, d’on apareixien i quin funcionament tenien. Però com que sospitava que era ell mateix qui s’havia auto-fabricat una poció de l’oblidatge, segur que havia estat a fi de bé, com un sistema de seguretat de cara a la seva pròpia persona, una espècie de protecció d’alt nivell per als seus inaccessibles secrets, als quals, per alguna raó, preferia no tenir accés ni ell mateix...

Clar, havia de confiar més en ell, en els seus actes, les seves reaccions, perquè les pocions existien i ell n’era el responsable. Encara que conscientment no ho pogués recordar, en el fons ho sabia. Les havia estat provant i barrejant, havia experimentat i jugat amb diferents combinacions i quantitats; i si realment n’eren tres, tal com algun cop havia intuït, i una d’aquestes tres pocions servia per esborrar memòria, i ell l’havia creat i utilitzat, segur que ho havia fet perquè aquella era la millor opció. Perquè això és el que fan els bruixots: el que creuen que és el millor per a cada moment; de manera que en Dicàpnèip acabava sempre convencent-se que el millor era no donar-hi més voltes i seguir fent vida normal, que si en algun moment la seva rutina el tornava a portar a l’elaboració, distribució i ús de certes pocions màgiques, ja s’ho trobaria quan calgués i ho encararia com en aquell moment toqués.

Ara el que tocava era llevar-se, una dutxa, i cap a la oficina.

Els companys de feina eren tots molt bona gent, i en Dicàpnèip s’hi trobava molt a gust. Se sentia molt ben tractat i gairebé mai no era rebut amb despreci o menyspreu, com li havia ocorregut al jove bruixot en altres èpoques, potser precisament per aquesta raó, per ser un bruixot, doncs hi havia moments en que un comportament normal li suposava un esforç enorme, i era usual que algú s’estranyés de la seva manera de fer i reaccionés amb algun tipus d’agressió, encara que només fos a nivell verbal, o simplement d’intenció, una mirada, un pensament momentani d’aversió, que la persona en qüestió intentava dissimular, però sense comptar amb que en Dicàpnèip tenia la capacitat de percebre les sensacions produïdes en les persones que el rodejaven. Afortunadament, aquesta capacitat li havia permès comprovar que els actuals companys l’apreciaven, i això era molt important per a ell, ja que sempre l’havia acompanyat una enorme por al rebuig social. Des de la seva primera infància recordava aquesta sensació de necessitat d’acceptació, i per aquest motiu s’alegrava d’adonar-se que en l’actual companyia havia aconseguit sentir-se còmode i apreciat pel companys que el rodejaven.

La seva feina era molt fàcil i li encantava seure al seu despatx a revisar informes i papers. L’empresa on treballava es dedicava a la solucionació de problemes corrents, feina rutinària que en la major part de les ocasions consistia en investigar les causes de cert assumpte i acudir a l’arrel del mateix per tal de solucionar-lo amb la major efectivitat possible.

A vegades en Dicàpnèip patia per si algun dels seus companys sospitava res de la seva secreta dedicació a la fabricació de pocions màgiques, doncs sabia que era importantíssim mantenir-ho en secret, sobretot a la oficina, ja que el prendrien per boig i li perdrien el respecte que tan li havia costat guanyar-se i del que tant disfrutava. Però clar, sentint-se en alguns moments tan ben acompanyat i estimat, hi havien estones d’intimitat en que en Dicàp havia estat a punt de confessar la seva secreta dedicació, sobretot en algun d’aquells instants d’eufòria en que es trobaven tots ells sota els efectes de la segona poció, l’anomenada poció del desmadre, i que en alguna celebració després d’un d’aquells sopars d’empresa, o tornant d’alguna missió d’urgència, s’havia atrevit a utilitzar per mesurar la potència dels seus efectes. Però tot això només era una suposició intuïda en un moment de connexió; no en tenia cap prova, de l’existència real d’aquella segona poció. No la recordava conscientment, almenys. Potser degut als efectes de la primera, la de l’oblidatge.

El que sí que recordava, en tot cas, era haver estat a punt de parlar de les pocions amb en Pitets, un dels encarregats del seu mateix departament on més d’una vegada havien coincidit descarregant formularis i movent paperassa amunt i avall. Era un tipus ben curiós, en Pitets. Inconformista i sempre a punt per donar el màxim d’ell mateix a l’hora d’aconseguir uns resultats òptims, es convertia en el que més atenció i dedicació dipositava en qualsevol afer. Això sí, si veia en Dicàpnèip un xic murri, passejant-se amunt i avall per la oficina, com deambulant tot preocupat i pensarós, de seguida s’afanyava a cridar-lo i donar-li una mica de conversa, cosa que el bruixot agraïa enormement i seien a xerrar i xerrar durant hores.

Aquell dia, quan en Dicàpnèip va arribar a la oficina, en Pitets ja seia a la seva taula i semblava molt concentrat en una fotografia que tenia al seu davant. Se la mirava atentament, sense apartar la vista més d’un pam i recorrent-la amunt i avall de racó en racó com si hi busqués alguna cosa, així que en Dicàp va procurar no molestar-lo, aproximant-se sigil·losament al penjador i traient-se la jaqueta amb tota precaució. Després de comprovar que en Pitets seguia absort en la imatge, que cada cop s’acostava més als ulls, es va dirigir a la màquina de cafè gairebé sense tocar el terra, com relliscant a tres centímetres del parquet.

- S’ha acabat el sucre – va sentir que deia el seu company.

- Ah – va respondre ell.

Així que els seus inútils intents de no-molestatge havien estat inútils, l’havia vist. O potser no, perquè podia ser que en Pitets no estigués tan concentrat com en Dicàp s’havia imaginat, o que hagués tornat a fer ús de la seva increïble habilitat per estar pendent de més d’una cosa al mateix temps, habilitat aquesta que en multitud d’ocasions els havia ajudat a finalitzar amb èxit alguna de les intrincades missions en que havien treballat plegats, i que ara li hauria permès de veure en Dicàpnèip dirigint-se a la màquina de cafè sense que això li fes perdre ni un punt de concentració en la fotografia que observava.

- Em sembla que l’Scúrgamis ve cap aquí – va dir en Pitets sense allunyar la foto ni un instant de les seves parpelles -. Truca’l i que te’n porti.

- Ah, vale – va respondre en Dicàp -. Què és aquesta foto que mires?

Però la concentració en la foto semblava haver tornat a captar tota l’atenció de l’home.

- Pitets, què és aquesta foto que mires? – va repetir el bruixot mentre es dirigia al telèfon que hi havia sobre el seu escriptori.

- Què? – se li devia estar fent malbé la vista – Ah, res, una foto.

En Dicàp va esperar sis trucs, potser set, però al pensar en la foto que mirava el seu company s’havia descomptat, i això el col·lapsava. Volia saber quin era el número exacte de tons, perquè era molt diferent deixar que el telèfon sonés sis vegades o deixar-ne set, per ell cada xifra significava alguna cosa, i a cada moment de la seva vida necessitava tenir un coneixement exacte dels números amb que es trobava i de totes les petites xifres que constantment el visitaven, perquè tot eren missatges que li arribaven, i de seguida es posava a reduir qualsevol nombre a una sola xifra; però l’Scúrgamis no l’agafava i potser això era l’important en aquell moment, perquè el telèfon ja havia sonat dotze vegades, o qui sap si n’eren disset, no ho sabia, i vint-i-quatre és sis que no té res a veure amb trenta dos, que és cinc… I un cop es va trobar en aquesta delirant situació va prendre la conseqüent decisió de penjar el telèfon i confiar en que l’Scúrgamis portés el sucre per sí sol, sense haver-li de dir res per telèfon ni res. A part de ser un bromista reconsagrat que sempre estava de guassa, era un tipus molt connectat, l’Scúrga. Mil cops s’havien trobat dient tots dos la mateixa paraula al mateix temps, o tenint una idea idèntica per encarar qualsevol situació, o fent alguna cosa que l’altre tot just anava a suggerir. Segur que ara mateix l'Scúrgamis estava notant com en Dicàpnèip pensava en l’absència de sucre a la cafetera de la oficina.

Quan el bruixot va acabar de pensar-ho ben intensament, per tal que el missatge arribés amb claredat al seu destinatari, va tornar a dirigir la seva atenció cap a l’alienat company que seia allà al costat:

- Mires una foto, Pitets? Una foto de què?

Però si en Pitets entrava en aquest estat se li havia de preguntar tot dues vegades.

- Pitets, de què és aquesta foto que mires?

- Què? Ah, res, un nou cas…

- Ah sí, un nou cas? - Ostres! Això sí que li interessava, al jove bruixot, un nou cas. Activitat cerebral pura per entretenir-se, acció real per jugar a flipar. Li encantava.

Va acostar-se a la taula d’en Pitets per intentar donar un cop d’ull a la fotografia.

- I de què es tracta? – va preguntar.

Però l’altre seguia posseït per la imatge, passejant-hi ara una lupa pel damunt.

- Pitets!

- Què? – va dir finalment alçant la vista - Ah, sí, perdona. Això… L’ha portat una dona aquest matí a primera hora. Té, fota-li una ullada.

En Dicàpnèip va agafar la fotografia i es va quedar glaçat. Coneixia aquella cara, l’havia vist abans, segur, però no recordava on, ni quan. Aquelles orelles, aquella mirada… De què dimonis li sonava? Aquella panxeta, aquelles potes... I les plomes, i les ales... El coneixia, aquell mussol, segur, però de què?

- Es diu Viratge - va explicar en Pitets -. Pel que sembla fa un parell o tres de setmanes que cada nit visita la dona aquesta que ha vingut. No sap per què, però cada vespre, a tres quarts de deu, el mussol apareix puntualment al seu jardí i s’apalanca en una branca del cirerer a observar-la. Els primers dies no li va donar importància, ni tan sols va percebre la curiosa puntualitat de l’ocell, però al cap d’una setmana ja no s’ho creia. Fins i tot va arribar a dubtar de l’existència real del que veia, creia veure un miratge, crec que d’aquí ve el nom amb que va batejar-lo, passant de seguida a agafar-li un cert apreci, que ràpidament es va convertir en una mena d’obsessió que la dominava. Va arribar un moment en que durant tot el dia ja no podia pensar en res més, es passava les hores esperant que arribés el vespre, esperant que fossin tres quarts de deu per tornar a veure el seu nou amic, i quan aquest finalment arribava ella s’asseia al seu banc i es quedava embadalida mirant-se amb aquell mussolet. Havia sorgit una espècie de relació que ni ella mateixa entenia; eren uns instants preciosos, tots els que passaven mirant-se l’un a l’altre, uns moments de joia en que semblava que s’aturés el temps i res no tenia importància, només aquells ulls mirant-la, aquella mirada penetrant travessant-la… Però resulta que fa un parell de dies que el mussol no apareix, aquí ve la cosa, i la senyora, evidentment, s’ha preocupat sobremanera. Per això ens ha localitzat.

En Dicàpnèip va restar en silenci provant d’assimilar tota la informació que acabava de rebre. Ja estava calculant què podria significar aquella hora, tres quarts de deu, és a dir, les 21:45, que suma tres, claríssim.

- De moment això és tot el que sabem – va continuar en Pitets -. M’ha passat aquesta foto, que li va fer un dels últims dies... No sé, tu creus que podrem fer-hi algo?

En aquell moment l’Scúrgamis va entrar per la porta.

- Hola bona tarda! S’havia acabat el cafè, oi? N’he pillat un paquet.

Efectivament, duia un compacte paquet de cafè envasat al buit sota el braç. Cafè bo, segur, però cafè, no pas sucre. Hi havia hagut algun problema en l’enviament del missatge mental que en Dicàpnèip havia intentat fer-li arribar, o potser havia estat en la recepció, qui sap, però vaja, almenys l’Scúrga havia percebut alguna cosa…

- No, de cafè encara en queda – va dir en Dicàpnèip -, el que s’ha acabat és el sucre. No n’hauràs portat pas, oi?

- Ah, sucre? No, de sucre no n’he dut… Però mira què m’he trobat a l’entrada.

Es va posar la mà a la butxaca i en va treure un paper arrugat amb unes lletres grosses. Els altres dos van llegir la borrosa inscripció, que semblava talment una amenaça:

“Desapareixereu feu el que feu si no escolteu com sona aquesta estona”

La nota estava escrita amb total correcció, però la cal·ligrafia era evidentment infantil, semblava d’un nen de vuit o deu anys com a màxim.

- Deu ser una altra broma del noi blau del carrer Cohet – va comentar en Dicàpnèip, com provant de treure-li importància al paperet.

- Una broma? Vols dir? – va contestar en Pitets, que ja s’acostava a la nota per començar a examinar-la -. Jo crec que pot ser més que això, molt més…

Però l’Scúrgamis no va permetre que arribés a agafar-la, apartant de cop la mà i dient:

- Està bé, pot ser que només sigui una broma, com pot ser que sigui molt més que això. De totes maneres jo el que proposo de moment és penjar-la al suro dels casos a l’aire i dedicar-nos primer a fer una cantadeta bona d’alguna d’aquestes cançons que tant ens animen.

L’Scúrgamis era molt així, i ja ho tenia això de fer-se l’interessant encetant un tema de conversa qualsevol per després conduir la situació cap a una cosa que no hi tingués res a veure. Com cantar, per exemple, perquè li encantava cantar, i així que va tenir l’anònim penjat al suro que hi havia darrere la màquina de cafè, on acostumaven a penjar tot tipus de notes i papers que no sabien ben bé què eren, es va girar i va començar a entonar les primeres notes d’una melodia que devia estar naixent en aquell moment del seu imaginari, motiu pel qual als altres dos els era realment difícil de seguir-lo. Tot i així ho van intentar, i en Dicàpnèip, en certa manera, se’n va alegrar. I no perquè li agradés massa cantar, sinó perquè la sensació que va tenir a l’allunyar les seves intencions de la noteta que havia portat l’Scúrga va ser de benestar, com si hi hagués quelcom que inconscientment el fes sentir bé al no acostar-se, per ara, a l’amenaçant anònim que acabaven de rebre.

I si això era així era perquè aquella nota potser l’havia escrit ell, tot i que ara no ho recordava de forma conscient. Però per un instant va sospitar que en algun moment havia fet ús de la tercera poció, el famós elixir de joventut que tantes vegades havia buscat la humanitat en un moment o altre de la seva existència i que en tantíssimes ocasions havia ocasionat la pèrdua de facultats i percepcions en els científics i visionaris que inútilment havien fracassat una i altra vegada en els seus intents. Però en Dicàpnèip, pel que semblava, podria haver aconseguit algun tipus de poció que fins ara seria el més semblant a aquest buscadíssim elixir de joventut, cosa que li havia permès convertir-se per uns instants en un vailet de deu anys i dedicar-se a fer bromes als seus companys de feina. I també a ell mateix, perquè si després d’estar sota els efectes de la tercera poció tornava a utilitzar la primera, la de l’oblidatge, era com si res d’allò no hagués passat, com si mai s’hagués sentit com un nen de deu anys durant uns minuts per després trobar-se de nou en el seu habitual estat d’home adult d’uns trenta i algo.

Al seu costat, en aquells moments, n’hi havia una altre, d’adult d’uns trenta i algo. Amb una fotografia d’un mussol a la mà que dissimuladament observava mentre cantava els darrers acords d’aquella improvisada composició col·lectiva, en Pitets tornava a fer ús de la seva increïble capacitat de desdoblar la ment i fer dues coses al mateix temps. En Dicàpnèip no podia evitar la fascinació que sentia envers aquesta habilitat del seu amic. Per ell era impossible dedicar-se a dues coses alhora, i com que s’havia distret pensant en les seves intuïcions respecte el trosset de paper li havia estat impossible seguir les desafinades de l’esgrogueït Scúrgamis, que continuava delirant sense fer gaire cas de si en Dicàpnèip cantava o si no.

Quan finalment es va acabar l’última estrofa i l’Scúrga va poder calmar-se (després d’uns saltironets per aquí i per allà, a dreta i esquerra per tot el local, passant per sota una taula primer i per darrera el penjador després), l’esbojarrat investigador va seure a la seva cadira giratòria apalancant-se còmodament sobre el respatller, i traient-se un parell de mandarines de la butxaca va preguntar:

- I què tal, què fèieu quan he arribat?

Però ningú va respondre, perquè en aquell moment en Pitets tornava a estar absort en la imatge del mussol i en Dicàpnèip seguia ben capficat preguntant-se per què s’havia sentit tan bé de no acostar-se al paperet que havia dut l’Scúrgamis. Realment començava a sospitar d’ell mateix i dubtava entre acostar-se al suro per examinar-lo de més a la vora o deixar-ho per una tonteria i triar la opció més social d’intentar investigar el tema del mussol amb els seus dos companys.

- Pitets, què és aquesta foto que mires? – va sentir que preguntava l’Scúrga en aquell moment.

- És un nou cas! - va respondre molt atent en Dicàp.

- Ah sí, un nou cas? - hi havia moments que semblava que s’enfotés de tot, l’Scúrgamis. De totes maneres el bruixot va respondre emocionat:

- Sí, un nou cas, d’una mussol que visita a una dona.

- Carai, que interessant… - La veu de l’Scúrga desprenia un cert aire de burla –. Una dona i un mussol, eh… - Des del seu lloc va fer un gest amb el cap cap al lateral com si intentés donar un cop d’ull a la imatge que en Pitets seguia examinant en silenci, però ho va fer sense ni treure els peus de sobre la taula, com si fes veure que s’interessava pel tema i tornant de seguida a la mandarina que pelava sense dedicar gaire interès més a la fotografia del nou cas.

- Ja ho tinc! – va saltar en Pitets en aquell moment – Aquí, mireu! – i aixecant-se tot esverat mostrava la fotografia als seus companys.

En Dicàpnèip sobresaltat va atansar-se cap a la imatge mentre l’Scúrgamis seguia dedicat a la mandarina amb els peus creuats sobre l’escriptori i remugant alguna melodia atemporal.

- Aquí, aquí, mireu! Mireu!! – continuava en Pitets amb excitació creixent -. Ho veieu?

En Dicàpnèip mirava el punt de la imatge que assenyalava el seu company, que seguia cridant exaltat:

- Aquí, no ho veieu?!

Però no s’hi veia res d’especial.

- Què hi ha Pitets, jo no hi veig res – va respondre en Dicàpnèip dubitatiu-. L’ull esquerre d’en Viratge, sí, i què?

Atansant-se a la cadira giratòria on s’estrigassava l’Scúrgamis, en Pitets va cridar-li:

- Scúrga, mira, ho veus!?

- Què hi ha? – féu l’estirat Scúrgamis just quan anava a clavar queixalada al primer grill de mandarina - Sí, ja ho veig, el què ha dit en Dicàpnèip, l’ull esquerre del mussol, no? I què?

- No!! Fixeu-vos-hi bé… - va insistir en Pitets histèric – No hi veieu res estrany en aquest ull?

Els altres dos flipaven amb l’excitació del seu company, fins que aquest va aclarir el seu descobriment:

- Mireu aquest ull, nanos, mireu-lo... Però mireu-lo atentament, perquè si us hi fixeu bé veureu que aquest ull no és un ull de mussol normal, sinó que aquest ull és un ull electrònic, perquè aquest mussol, en realitat, és un robot.

Capítol II

Una cosa que li encantava fer a en Dicàpnèip quan anava caminant pel carrer era trepitjar totes les tapadores metàl·liques que hi havia escampades pel terra; tapadores de clavegueres, de comptadors d’aigua, de companyies telefòniques que enterraven cables; tapadores rodones, quadrades, rectangulars; grans, petites, mitjanes… Li era igual, li encantava trepitjar-les totes, fossin com fossin, perquè creia que cada una d’elles estava connectada amb totes les altres tapadores del planeta, que per sota la seva superfície estava intercomunicat a través de túnels i forats. Per això anava saltironant per la vorera i pel mig del carrer, de cantó a cantó, intentant no deixar-se’n cap per trepitjar, doncs tenia la sensació de que cada petit moment de contacte amb aquelles tapes el connectava a ell també amb tots els indrets del món d’on ell creia rebre i enviar vibracions, encara que només fos per un breu instant.

Aquell dia saltava de tapa en tapa de camí a Ca la Runa, on els tres investigadors havien decidit d’anar a dinar, després de comprovar amb el microscopi que l’ull d’en Viratge era una molt bona reproducció electrònica i que efectivament l’animal era un robot.

- 127! – va exclamar en Dicàpnèip en arribar a la porta del local.

Afortunadament no va semblar que els altres dos el sentissin, ja que de fet ho havia dit per ell mateix, com si se li escapés un pensament en veu alta per poder-lo racionalitzar, i la veritat és que no li hagués agradat gaire que els seus companys el descobrissin contant tapadores metàl·liques, però l’Scúrgamis i en Pitets ja estaven travessant la porta del local i no va semblar que se n’adonessin ni li donessin cap importància. Ell sí, perquè 127 reduït a una sola xifra és 1, cosa que un cop més feia que es confirmés la seva teoria, tot és 1, tot és el mateix, tot està connectat… La teoria de les clavegueres no li fallava mai.

Quan va entrar al restaurant va veure que la Runa ja havia acomodat els seus companys en una taula prop de la finestra, des d’on els dos homes fullejaven la carta de plats. Ell es va dirigir al lavabo, i mentre es mullava i remullava les mans en uns rituals molt seus que sempre feia, es va trobar tot d’una donant-li voltes al tema de l’anònim que havien rebut aquell matí, especialment a l’estranya sensació que havia recorregut el seu cos. Per què s’havia sentit tan bé d’allunyar les seves intencions i les dels seus companys del paperet? Per què el primer que se li havia acudit dir era que devia ser una broma del noi blau del carrer Cohet? Què significava aquella necessitat de no pensar-hi, en l’anònim? Però paral·lelament hi havia tot el tema del mussol, amb una informació que fins ara havia amagat als seus companys. Al primer moment de veure’l, en Dicàpnèip havia tingut la sensació de coneixe’l, aquell mussol; i això era molt important per un home com en Dicàp, que considerava les intuïcions com una prioritat cabdal per al seu devenir. Tot i així no sabia com reaccionarien els altres dos si els comentava un fet com aquest, sobretot en Pitets, que ho necessitava tot tan ben documentat, i l’Scúrga, sempre tan distant i poc inclinat a creure en coses rares…

Dubtant sobre aquests temes va sortir del lavabo, i quan ja arribava a la taula es va aturar en sec en sentir el què comentava l’Scúrgamis al seu company:

- Ha vingut saltant de tapadora en tapadora des de la oficina fins aquí.

- Sí, ja ho he vist – va sentir que responia en Pitets -. Potser ha tornat a fer servir alguna poció, abans també m’ha semblat veure’l contant tons de telèfon.

En Dicàpnèip es va quedar glaçat. Estaven parlant d’ell, segur. Realment en Pitets era un fora de sèrie. ¿Com l’havia pogut veure contant els tons de la trucada si estava tan concentrat amb la foto del robot...? ¿Però això significava que també sabien tot lo de les pocions i tot...? Era increïble, estava convençut d’haver-ho dut amb la màxima discreció possible, i ara, tot d’una... No sabia què fer, estava completament desconcertat, i no tenia res previst per a una situació com aquella. Per sort, des d’on estava, dret rere una mampara que separava els lavabos de la zona menjador, no l’havien pogut veure. Perfecte. Faria com si no hagués sentit res i seuria a dinar amb ells amb tota normalitat, mentre intentava assimilar el que acabava d'escoltar.

Va aparèixer tranquil·lament i prenent seient va preguntar:

- Ja heu demanat?

- Encara no – va respondre en Pitets sense alçar la vista de la carta.

- Mira, ja ve la Runa – va dir l’Scúrgamis.

Efectivament la dona s’acostava portant un pitet a la mà.

Hi anaven sovint, a dinar a Ca la Runa, de manera que la mestressa coneixia perfectament la costum que li havia posat el sobrenom a en Pitets. No era per la seva manera de menjar, que l’utilitzava, sinó més aviat això, un costum, una tradició que seguia des d’abans de recordar res, i mai ningú l’havia vist menjar sense pitet ni s’havia atrevit a preguntar gaire més.

- Té, Pitets – va dir la dona allargant-li el pitet a l’increpat -. Ja sabeu què voleu?

En Dicàpnèip semblava que no hi era. Els altres dos van demanar i ell seguia com absent, capficat amb el que havia sentit en sortir del lavabo. No s’ho esperava, això, dels seus companys. Parlant d’ell a la seva esquena? I a més tractant-lo de boig… No, no podia ser, li havia semblat, ho havia entès malament i en realitat estaven parlant d’una altra cosa, des de darrera la mampara no devia haver entès bé les paraules… I a més hi havia la seva capacitat de saber la sensació produïda en la gent que l’envoltava, la qual, en principi, que ell recordés, no li havia fallat mai... O potser sí, potser ja li havia fallat en multitud d’ocasions i ell no se n’havia adonat i havia estat encegat durant temps i temps pensant que els seus companys l’apreciaven quan en realitat portava anys fent el ridícul...

- Dicàpnèip! – va sentir a la Runa tot d’una.

- Què? – respongué tornant a la realitat – Ai, sí, perdona Runa... Mira, posa’m unes galtes de poma escrutades i conillets de bon vi a l’atzar.

- Molt bé, a l’atzar. I per beure suc de sucre vist?

- Vale, sí, que dissipa.

Li encantava, a en Dicàpnèip, el suc de sucre vist, i la veritat és que va tenir la sensació d’haver dissimulat de puta mare, demanant amb tota normalitat i correcció, però quan la Runa va marxar va descobrir els seus companys mirant-se’l expectants, com si esperessin que els hi expliqués alguna cosa. No, no els ho diria, que la cara d’en Viratge li havia sonat al primer moment de veure-la. No, això sí que no, després d’haver-los sentit criticant-lo ja no podia confiar plenament en ells, de manera que havia decidit que a partir d’ara es callaria algunes coses abans de cagar-la.

- Què heu demanat vosaltres? – va preguntar creient que havia tingut la millor idea per despistar.

- Escolta, Dicàpnèip, estàvem dient aquí amb en Pitets que hauríem de decidir què fem amb tot el tema del mussol.

O sigui que anaven al gra; devien sospitar alguna cosa.

- Què voleu dir? – va fer ell sense saber si el to de la pregunta havia resultat suficientment creïble.

- Mira – va continuar l’Scúrgamis -, en Pitets creu que hauríem d’anar a veure la dona que li ha dut la foto per aconseguir més informació, i més precisa. A mi no em sembla del tot malament, però no voldria córrer massa, segons com podria semblar que ens precipitem, a part de que jo aquesta tarda volia anar a jugar unes partidetes de parxís, que em vull apuntar a un campionat mundial per parelles, i la veritat és que si no entreno fort no sé si podré passar les eliminatòries. Tu què hi dius?

- Home, jo si no tens ningú més m’ho puc muntar. De petit havia jugat molt, sobretot per parelles, però no sé si me’n recordaré…

- Es refereix a què hi dius tu al tema d’anar a veure la dona – va deixar anar en Pitets que fins aleshores havia restat silenciós col·locant bé els coberts i el pa i les ampolles de gasosa.

- Ah, lo de la dona del mussol! – en aquell moment van arribar els plats i en Dicàp va descobrir que tots tres havien demanat el mateix -. Per mi perfecte, anem-hi, m’encantaria conèixer-la, i si l’Scúrga no pot venir, no passa res. Hi anem tu i jo, no, Pitets?

- Ei, que si es decideix d’anar-hi jo vinc, eh… - va dir l’Scúrgamis com si s’hagués sentit exclòs per les paraules d’en Dicàpnèip.

- Ah, com vulguis, podem anar-hi tots tres doncs. Pitets, sabem on viu?

- Sí, m’ha donat una adreça i un telèfon per si fèiem algun descobriment – va comentar en Pitets sense perdre pistonada en el desfici que el dominava davant aquell parell de galtes de poma i utilitzant la seva súper habilitat mental que imaginar-se mentrestant els conillets a l’atzar que vindrien de segon, al temps que contestava les preguntes que li feien els seus companys.

- No se’n parli més, doncs. Anirem a veure la senyora d’en Viratge i a veure què ens explica – va concloure en Dicàpnèip agafant el lideratge amb un to inusual en ell, que sempre era dels que dubtava i no sabia on afegir-se fins que algú no ho tenia tot clar i deia el que es faria.

Però clar, ell seguia preocupat per l’inici de la caiguda abismal que començava a sentir en la seva fins aleshores inalterable confiança en els seus amics. Va haver-hi un moment, quan la Runa ja havia dut els segons, en que li va semblar que en Pitets també havia notat quelcom d’estrany, perquè va fer una cosa que no feia mai quan estava concentrat en un altre afer: va alçar la vista i el va mirar durant un segon i mig o dos, com preguntant-se què li devia estar passant a en Dicàp, que de cop agafava la iniciativa i s’atrevia a decidir els plans per aquella tarda. Va ser només un moment de no res, però, i de seguida va tornar a concentrar-se en la correcta distribució dels aliments dins del seu plat, perquè per en Pitets era molt important la correcta col·locació dels conillets de bon vi a l’atzar en la rodona superfície del plat, i sempre li encantava organitzar bé tots i cada un dels petits trossets de menjar, coberts i estris varis en el seu estalvi de paper.

L’Scúrgamis per la seva banda no va semblar advertir res de curiós en el comportament emprenedor del jove bruixot, i com a molt es va fer una mica el putejat, perquè segons va argumentar era molt important per ell aquell campionat de parxís. A més, va explicar que no calia que en Dicàpnèip fes parella amb ell perquè ja en tenia, de parella. Havia quedat per entrenar amb la Prequi Sunata, i clar, tots sabien com n’estava de bona, la Prequi, i jugant al parxís, a més, havia d’estar súper sexy, segur, imagineu-vos-la amb el cubilet a la mà i cridant histèrica: “un cinc, un cinc!!!”

Tot i així, el que l’Scúrgamis tenia en realitat aquella tarda era hora al dentista, però per res del món hagués volgut que els seus companys ho sabessin, això.

Era rebaixar-se massa.

Capítol III

Sí, la vida d’en Dicàpnèip transcorria en gran part dins del seu cervell, de pensament en pensament dins del seu cap, perquè així que deixava de pensar en una cosa que havia sentit feia una estona i que li havia provocat tota aquella cadena de pensaments, en el moment just en que deixava de pensar-hi i es connectava un altre cop amb la realitat, si sentia algú conversant o parlant de qualsevol tonteria, de seguida es posava a pensar en allò que havia sentit en el petit moment de connexió amb la realitat que l’envoltava. I com que ho feia molt intensament i molt profunda, la ment el tenia allà atrapat durant hores i estonetes.

Per això es va trobar de cop dins el cotxe d’en Pitets, que conduïa amb l’Scúrgamis de copilot cantant al seu costat, i va saber immediatament que li havia tornat a passar el mateix. Des de que havien sortit de Ca la Runa no havia pogut deixar de pensar-hi, aquell parell estaven dissimulant, i encara que la melodia que tararejava l’Scúrga fos tan distant, segurament el controlaven. Havia decidit que hauria d’anar amb més compte, la qual cosa volia dir també vigilar que els seus companys no notessin res estrany, ni que els hi amagava informació ni res, clar, i sabia que durant el dinar havia estat ben a punt de cagar-la. Ara, per sort, tots dos semblaven ben distrets, l’un inventant-se notes i compassos tot traient la mà per la finestra, l’altre concentradíssim al volant com sempre que conduïa. Com sempre que feia qualsevol cosa, de fet.

Va tornar a pensar en l’anònim que havien rebut aquell matí.

Tot i que després s’havien concentrat tots en la fotografia d’en Viratge i en el conseqüent anàlisis per corroborar la teoria del robot, ell no havia pogut evitar de pensar-hi en més d’una ocasió. Ara, però, fins i tot dubtava de l’existència real del noi blau del carrer Cohet, a qui ell havia volgut atribuir l’autoria dels fets. Tenia una sensació ben estranya, respecte aquella noteta, una sensació semblant a la que havia sentit en veure la fotografia d’en Viratge, que ja s’havia convertit en el seu principal secret respecte els seus companys... Potser li agradaria tornar-la a veure, la noteta del noi blau, perquè com que al deixar-la de banda havia notat molt bones vibracions, no s’hi havia volgut acostar més durant tot el matí, ni quan els altres dos estaven súper concentrats, l’un amb el microscopi, l’altre amb un escuradents rodó jugant entre els queixals, extraient trossets i fils de mandarina. Recordava haver-se quedat tot el matí al costat d’en Pitets, que havia estat l’encarregat de manipular el microscopi i la resta d’instruments científics que només ell sabia què eren i com funcionaven. Intentant semblar el més atent possible, en Dicàp havia restat immòbil al costat del concentrat investigador mentre aquest realitzava els experiments. Només per un moment, fent veure que anava a buscar unes tisores que hi havia al calaix de sota la màquina de cafè, havia provat de creuar per davant del taulell on havien penjat l’anònim amb la intenció de donar-li un cop d’ull discret, però de seguida havia percebut la inquisidora mirada de l’Scúrgamis que des de darrere l’escuradents rodó, arrepenjat sobre el respatller de la cadira giratòria, se’l mirava amb una cara que tant hauria pogut no voler dir res, com hauria pogut voler dir moltes coses.

Però ara ja ho sabia, el què volia dir.

Ara que ho recordava, i després de l’incident de Ca la Runa, entenia perfectament que l’Scúrgamis l’havia mirat amb cara de dir-li: “Què pretens, veure la noteta que hem penjat al suro, oi?”

Sí, ara que tan feliç se’l veia assegut al seient del copilot del cotxe d’en Pitets en Dicàpnèip entenia aquella mirada que l’Scúrga li havia tirat, perquè la immensa caiguda de la confiança en els seus companys ja havia començat i semblava ser un abisme sense fi. Ara cada cosa que feien, cada gest, cada petit moviment, per desintencionat que semblés, podia significar alguna cosa.

Quan més hi pensava més clar ho veia. Realment l’Scúrgamis li havia llançat una mirada que fins i tot li hauria pogut estar preguntant: “Què has dit, que l’havia escrit el noi blau del carrer Cohet, la noteta? Quin noi blau? Quin carrer Cohet?”

I és que el carrer Cohet existia, d’això no en dubtava ni per un moment, en Dicàpnèip, però potser el triomfador de l’Scúrgamis no s’hi havia ni fixat mai, sempre passejant distret i mirant les teulades i palmeres més que no pas els noms dels carrers… I pel que feia al noi blau… Sí, ell l’havia vist, segur, corrent pel carrer Cohet rere una baldufa, o pessigant formigues ajagut vora la vorera… O almenys això li sonava recordar…

Però els records cada cop eren menys clars i semblaven barrejar-se amb sensacions com les que s’acostumen a tenir quan tot d’una recordes un tros de somni descol·locat…

I si la mirada de l’Scúrgamis en realitat només hagués significat “on va ara aquest pirat?”

Però no, després del que havia sentit en sortir dels lavabos de Ca la Runa, després de sentir-los parlant d’ell amb aquell to i aquelles paraules, malauradament havia de sospitar el pitjor dels seus companys.

En Dicàpnèip estava pensant justament això quan va notar que en Pitets el mirava a través del mirall retrovisor del cotxe.

En Pitets, el conductor més atent que s’hagi pogut veure mai, un home que no apartava la vista del volant i la carretera ni quan estava parat a un semàfor fent burilles, el conductor més concentrat que s’hagi pogut conèixer d’entre conductors coneguts per reconèixer i conduir; ell, en aquell moment, de cop l’havia mirat pel mirall retrovisor en plena marxa pel carrer Gallumbus.

Estranyíssim.

El controlaven, estava clar.

El prenien per boig i el vigilaven.

Segur.

Tot d’una en Pitets va girar per un carrer a l’esquerra i va aparcar:

- Ja hi som, carrer Tanga 23 – va apagar el motor del cotxe i van baixar -. La dona d’en Viratge viu en aquesta casa.

Es van quedar tots tres mirant la façana de la casa i el jardí frondós que la separava del carrer.

En Pitets va suggerir d’entrar-li suaument, a la dona, ja que pel que semblava era propensa a afectar-se amb facilitat, sobretot des de la desaparició d’en Viratge, que l’havia deixat tan trasbalsada. Potser fins i tot de moment caldria amagar-li la informació que havien obtingut aquell matí, segons va proposar en Pitets, ja que si la senyora arribava a saber precipitadament que en Viratge era un robot les conseqüències podien ser terribles.

Tots tres van estar-hi d’acord, i es van disposar a trucar a la porta.

Però en Dicàpnèip, tot i que havia anat dient que sí tota l’estona com si hagués seguit la conversa atentament, en realitat des de que havien baixat del cotxe no havia pogut evitar quedar-se capficat al notar que aquell lloc se li feia com familiar, tot i no recordar conscientment haver-hi estat, però li sonava molt aquella casa, tota aquella zona, carrer Tanga 23, cantonada amb Gallumbus…

Potser ja hi havia passat algun cop casualment, però no recordava quan ni per què…

Hi havia alguna opció de que hagués estat en aquell lloc anteriorment?

Per un moment en Dicàpnèip va sospitar que tot plegat, tot el que li estava passant darrerament, tot lo del noi blau i en Viratge, lo de la desconfiança envers els seus amics, i ara aquella casa en aquella zona i el que li provocava; tot podia estar estretament relacionat amb la primera poció, la de l’oblidatge, ja que si realment existia, cosa encara dubtable, tot just ara devia estar fent les primeres proves i experimentacions, i no sabia fins a quin punt era fiable, ni quins efectes secundaris podia provocar en l’estat sensitiu de qui la utilitzés. Les sensacions que havia estat sentint durant tot el dia respecte diferents situacions, tant amb la foto del mussol, com amb l’anònim, i ara amb aquella casa antiga, no podien ser només una coincidència. Havia d’haver-hi alguna cosa més, i possiblement aquesta cosa més tingués bastanta relació amb la sospitadíssima poció número 1.

- Va, entrem – va dir en Pitets -. Si voleu ja parlaré jo.

- Vale - va respondre en Dicàp.

L’Scúrgamis va atorgar amb el seu silenci i es van acostar al timbre; l’Scúrga segon i en Dicàpnèip el darrer.

En el moment que en Pitets allargava el dit i feia sonar el ding-dong que va sentir-se, en Dicàp, com per instint, va girar-se sense saber per què i va tenir una il·luminació repentina.

Allà mateix, a menys de 7 ò 8 metres, a l’altra banda del carrer, hi havia una casa que sí que coneixia, i aquest cop recordava exactament de què. L’havia vist abans, aquella casa, sí… Ja hi havia estat allà, i tant! Perquè en aquella casa, al davant mateix de la casa de la senyora d’en Viratge, hi vivia una noia que en Dicàpnèip coneixia perfectament. Conèixer potser no seria la paraula més indicada, ja que en realitat no havien arribat ni tan sols a parlar mai, però ell sabia perfectament qui era, i sabia que vivia allà. No gaires anys enrere l’havia sovintejat bastant, aquella zona: carrer Tanga cantonada Gallumbus, ara ho recordava, i s’hi havia passat hores i hores amagat entre els cotxes esperant que ella sortís ni que fos un momentet al balcó a estendre unes calcetes, o que treiés el cap per la finestra un instant per mirar un gat que passava…

Sí, era allà, era ella, n’estava segur.

Estava davant la casa de la Cresta Gibrolleta, la noia que havia portat en Dicàp de cap des de ja no recordava quan. I vivia allà, just davant la casa de la senyora d’en Viratge.

Capítol IV

La dona, amb un davantal de quadrets vermells i blancs i sabatilles blaves als peus, va obrir la porta i la imatge que es va trobar no podia estar més estampada: en Pitets en primer terme amb cara seriosa preparat a obrir la boca saludant la bona tarda, l’Scúrgamis just rere seu traient el cap per sobre l’espatlla del primer, fent-se l’interessant i somrient amb una espècie d’ironia desconfiada, com analitzant-la de cap a peus amb una mirada voraç; i al fons en Dicàpnèip d’esquena, mirant la casa de la Cresta i tan absent com es quedava quan entrava en aquests estats.

- Bona tarda – va dir finalment en Pitets -. Suposo que se’n recorda de mi, ha vingut aquest matí a les nostres oficines amb la fotografia del seu amic…

Al referir-se al mussol amb la paraula “amic” en Pitets tornava a fer gala de la sensibilitat que tenia i sabia utilitzar quan tocava.

- I tant, i tant, bona tarda senyor Pitets – la dona semblava sorpresa, però entusiasmada i ansiosa per saber tot el possible -. Què, ja l’han trobat?

- Ui no, encara no, em sap greu però de moment tot just estem començant la nostra investigació. Si em permet li presento els meus col·laboradors, l’Scúrgamis i en Dicàpnèip, excel·lents investigadors d’altíssima categoria tots dos.

- Molt de gust, senyors – respongué la dona, que encara els tenia a la porta del pati -. Però passin, passin, per favor…

En Pitets va creuar el portal i quan l’Scúrgamis anava a fer el mateix va notar que l’estiraven del jersei. Era en Dicàpnèip, que encara mirant cap a la casa de l’altre cantó del carrer l’havia pillat pel braç i li cridava:

- Saps qui hi viu allà? Saps qui hi viu?!

- Qui hi viu, Dicàpnèip, el noi blau? – va contestar l’Scúrga desinteressadament.

Amb aquesta resposta el bruixot es va quedar glaçat i va deixar anar el braç que apretava. Fins ara tot havien estat suposicions, però amb l’última frase havia desaparegut qualsevol possibilitat de dubte: l’Scúrgamis s’enreia d’ell i de la teòrica existència del noi blau.

- No, que això no és el carrer Cohet, Scúrga, aquí estem a Tanga amb Gallumbus – va encertar a respondre el jove Dicàpnèip ràpidament.

Però l’Scúrgamis ni el va sentir, perquè ja estava entrant al jardí i saludant a la senyora d’en Viratge, allargant-li la mà tot somrient:

- Bona tarda tingui, senyora.

- Bona tarda, jove –va respondre la dona.

- Sí, sí… – van ser les paraules que en Dicàpnèip va aconseguir articular en el moment d’entrar al pati. La dona el va mirar perplexa tot acompanyant-los cap a la casa, travessant un caminet de grava que serpentejava pel jardí des de la porta amb un avet a mà dreta i un cirerer a l’esquerra, cirerer aquest que quedava just davant d’un banc blanc que hi havia enganxat a la façana de la casa.

Evidentment en Dicàpnèip va fer aquest trajecte en silenci, sense poder escoltar la conversa que en Pitets iniciava amb la senyora d’en Viratge, absorbit per l’allau de pensaments que se li tiraven al damunt: que aquella casa estigués just davant de casa la Cresta no podia ser una coincidència, això per començar. A part, l’Scúrgamis li havia preguntat amb to burleta pel noi blau, cosa que significava que recordava el seu comentari del matí en veure l’anònim… D’altra banda hi havia la manera com havia reaccionat ell en descobrir la casa de la Cresta Gibrolleta, agafant el braç del seu company, retenint-lo i preguntant-li a crits si sabia qui hi vivia allà; i si no fos perquè la resposta de l’Scúrga l’havia sorprès tant, potser fins i tot hagués arribat a pronunciar el nom de la Cresta, cosa que li hauria fet passar molta vergonya, perquè no els n’havia parlat mai, de la Cresta; ni a l’Scúrgamis ni a en Pitets… Sort que no se li havia escapat res, amb l’emoció incontinguda que havia sentit.

- No, ja li he dit senyora – va sentir que deia en Pitets en aquell moment, entrant a la casa – que tot just acabem de començar la investigació, i no li puc dir que haguem fet gaires avenços, la veritat...

- D’acord, però alguna cosa deuen saber, sinó no haurien vingut fins aquí – va respondre la dona oferint-los seient en uns sofàs verds que hi havia davant d’una televisió gegant apagada -. Suposo que si han vingut fins aquí no és només per dir-me que no saben res, perquè ja li he dit que sóc una persona que de seguida em poso molt nerviosa, i així que els he vist ja se m’ha accelerat el cor, perquè pensi senyor Pitets que la desaparició d’en Viratge m’ha deixat ben trasbalsada i m’agradaria demanar-li que…

- Senyora…

- …sapigués que venir fins aquí, i quan arriben l’únic que em poden dir és que no hi ha res de nou…

- Senyora…

- …i sabent com vostè sap, perquè ja li he dit aquest matí, que jo sóc una persona que de seguida…

- Disculpi!! – va cridar en Pitets, fent callar la dona de cop amb un to de veu que normalment es resistia a utilitzar si no era totalment imprescindible –. Gràcies, i perdoni. Però si em permet, li explicaré més clarament el motiu de la nostra visita.

- Li fa res que faci una trucada? – va saltar l’Scúrga en aquell moment.

- Què, com? – la dona estava desconcertada, entre espantada pel crit d’en Pitets i nerviosa per la situació – Ah, sí, faci, faci, el telèfon és a sobre la tauleta rosa, davant la cuina.

L’Scúrga es va dirigir a la tauleta rosa de davant la cuina de la casa de la dona d’en Viratge.

- Trucaré a la Prequi per avisar-la de que igual no arribo a l’entrenament – va comentar al creuar per davant d’en Dicàpnèip.

Aquest, que s’havia quedat dret al costat d’un dels sofàs verds, va enretirar-se per deixar-lo passar i ja tornava a dubtar. La conversa d’en Pitets amb la dona s’estava posant interessant, sobretot ara que anaven a confessar-li el motiu de la seva visita, i en Dicàp s’hauria volgut concentrar lo suficient com per poder seguir l’interrogatori atentament, però paral·lelament hi havia aquell atreviment de l’Scúrgamis: era veritat que l’Scúrgamis s’havia apuntant a un campionat de parxís per parelles amb la Prequi Sunata? Amb la increïble Prequi, l’espectacular i poderosa nimfa dels somnis i els deliris que tan cardíacs els fotia a tots només de pensar-hi?

Es va sentir una mica malament quan li va passar pel cap la idea d’intentar escoltar la trucada. No era propi d’ell.

Fent un gran esforç va aconseguir dipositar la seva atenció en el diàleg d’en Pitets amb la dona, que seguia aprofundint en la conversa:

- El que li intento explicar, senyora, és que abans de continuar endavant amb la nostra investigació li voldríem fer algunes preguntes.

- Ah, així no en saben res?

- No, ja li he dit. I ara, si em permet...

- Disculpi, té raó. Digui, digui…

- Dicàpnèip, quina era la primera pregunta que li volíem fer?

Però en Dicàpnèip estava escoltant l’Scúrgamis al telèfon dient que només era un empast.

- Dicàp!

- Què? – va respondre el bruixot tornant en sí.

- Li deia a la senyora que volíem fer-li unes preguntes… - va insistir en Pitets.

- Ah, sí, és veritat, perdoneu-me... – el bruixot va prendre seient en una cantonada del sofà verd i es va escurar la gola –. A veure, ha dit que el mussol venia cada vespre a les 21h45’ oi?

- Aquest mussol té un nom, es diu Viratge! – va respondre la dona alçant la veu, com si s’hagués ofès.

- Ai, sí, perdoni, en Viratge, és veritat. Sobre això també tenim alguna pregunta, però ara hi anirem. Ha dit que en Viratge la visitava puntualment a les 21h45’, correcte?

- Bé, sí, sobre tres quarts de deu, potser no cada dia exactament a les 21h45’, però sí, més o menys, no ho sé…

En Dicàpnèip no s’ho podia creure. Va haver de dissimular com va poder l’impacte que li havia provocat el fet de saber que l’hora no era exacta. ¿Però que no ho veien que era molt diferent una visita d’un mussol a una hora que sumés tres d’una visita a una hora que sumés vuit, o cinc, o nou…?

Es passava la mà per la barbeta fent veure que pensava en el que li acabava de dir la dona però esperant en realitat que en Pitets prengués la iniciativa en l’interrogatori i continués fent ell les preguntes, ja que, a part dels seus dubtes numèrics, sense voler s’havia tornat a desconcentrar en sentir l’Scúrgamis al telèfon dient “...a veure si em poden donar hora per un altre dia...”. I és clar, ja cavil·lava quin significat podien tenir aquelles paraules, cosa que li impedia seguir endavant amb les preguntes a la dona, i més tenint en compte que la única pista que ell havia intuït que podria tenir algun sentit quedava bastant descartada al saber que la dona havia dit tres quarts de deu com per dir una hora aproximada.

- Ja està! – va reaparèixer l’Scúrgamis, venint de la tauleta rosa de davant la cuina – M’han donat hora per dijondres.

- Què? - va exclamar en Dicàpnèip - Qui t’ha donat hora?

- Eh? Ah, no, això… la Prequi… Buenu, que he quedat amb la Prequi dijondres, per lo de l’entrenu de parxís…

- Ah...

Hi havia gat amagat, allà, segur. La Prequi Sunata amb l’Scúrgamis… No semblava gaire probable, o en tot cas, alguna cosa amagava. Es notava que dissimulava, i lo de l’empast que sense voler havia aconseguit sentir… S’havia posat d’acord amb en Pitets, que semblava no donar-li importància? Sí, segur. Segur que en Pitets, utilitzant la seva extraordinària habilitat per fer dues coses al mateix temps, també havia sentit lo de l’empast mentre interrogava la dona, i ara, despistant l’atenció del tema del parxís, insistia en l’interrogatori que estaven duent a terme amb la senyora d’en Viratge:

- I quan diu que el va veure per darrera vegada, el seu amic?

- A veure, deixi’m pensar… - respongué ella – Abans d’ahir… No, fa tres dies. És a dir, fa tres dies encara va venir, però abans d’ahir ja no, i ahir tampoc. Potser m’he precipitat venint-los a trobar, qui sap si avui encara apareixerà, tot just ara anava a sortir al jardí a seure al banc blanc per esperar-lo, la veritat és que ja m’hi he estat tot el matí; des de que he tornat de les seves oficines que no m’he mogut del banc, tot i que sé que si ve vindrà ara al vespre, clar, però m’han d’entendre, jo me l’estimava molt en Viratge, i encara me l’estimo, és clar, no em mal interpretin, des de que va començar a aparèixer que no he pogut…

- Això! – la va interrompre en Pitets – Ens podria dir exactament quan el va començar a veure?

Aquí la dona semblava menys segura que amb les altres respostes:

- Bé… Diria que deu fer cosa d’un mes, cinc setmanes, potser. Pensin que al principi no m’hi vaig fixar massa, el primer dia que el vaig veure sí que vaig dir “mira que bufó, un mussolet...”, i potser l’endemà no hi vaig ni pensar, no sé si va venir o no, encara que suposo que sí... Devia ser al cap de dos o tres dies que vaig dir “mite’l, ja torna a ser aquí!”; i llavors l’endemà sí que vaig sortir al jardí a la mateixa hora ben encuriosida. No em diguin que no era ben estrany... El mussol arribava puntual a tres quarts de deu, minut amunt minut avall, com li he comentat abans al seu company, i aterrava a la branca del cirerer i se’m quedava mirant, i jo mirant-me’l també, és clar... I no sé com va ser que la nostra relació es va anar fent més i més estreta cada dia que passava, ell arribava i es plantava a la branca, sempre a la mateixa branca, i jo que ja me l’esperava em quedava asseguda al banc mirant-me’l i remirant-me’l, perquè mirin que n’era de bufó, eh… Mirin, mirin – i traient una fotografia del mussol de la butxaca del davantal els l’ensenyava -, fixin-se, fixin-se quina cara, i quins ullets, quina mirada... I jo que no ho volia acceptar, perquè em semblava desorbitat i gairebé fora de lloc, sabia que era perillós, perquè no entenia quin terreny trepitjava, però vaig haver de ser valenta i fer el pas, havia d’encarar-m’hi i acceptar-ho: estava embadalida, la meva vida havia recuperat el seu sentit i tot tornava a tenir un perquè, una finalitat, un objectiu... Em sentia una dona nova, havia retrobat la il·lusió i les ganes de fer coses, de ser algú, de comunicar-me, la meva existència tenia un sentit perquè sabia que hi havia algú amb qui compartir-la, i volia anar més enllà, dur aquests sentiments fins on arribessin, tan lluny com fos possible, perquè ho necessitava, de veritat que ho necessitava, senyor Pitets, vostè sap que jo era feliç, era una dona feliç i equilibrada com mai abans no ho havia estat, mai hauria pogut imaginar que tanta felicitat fos possible, fins que... Bé, fins que... Com ja saben... Fa cosa d’un parell o tres de dies no… Ja no...

La dona estava a punt de posar-se a plorar. Realment se la veia molt afectada, amb els ulls vidriosos i sanglotant.

- Vol un got d’aigua? – va preguntar en Dicàpnèip molt atent.

- Si us plau… - va respondre la dona mig somicant.

En Pitets se la mirava seriós i l’Scúrga va començar a entonar alguna melodia suau. En Dicàp es va dirigir a la cuina, i al passar per davant de la tauleta rosa no va poder evitar recordar la misteriosa trucada de l’Scúrgamis. Un empast? Si realment parlava amb la Prequi, cosa ja prou dubtable, què deia d’un empast? O potser és que ell no ho havia sentit bé... Potser l’Scúrga havia dit empat, parlant del resultat d’alguna de les jugades de parxís que devia estar entrenant amb la despampanant Prequi Sunata… Perquè de fet, segons com, n’era ben capaç, l’Scúrga, sempre tan imprevisible i desconcertant, tan sorprenent…

Un cop més en Dicàpnèip es va trobar pensant tot de coses i més coses amb les mans sota l’aixeta, en aquest cas de la pica de la cuina de la casa de la dona d’en Viratge, on amb l’excusa d’esbandir un dels gots de vidre abans d’omplir-lo d’aigua, s’havia recreat a mullar-se ara una mà ara l’altra, primer els cinc dits alhora i després l’un rere l’altre, com passant la mà en una direcció i després en l’altra perquè primer fos el dit gros el primer en mullar-se i el petit l’últim, i després a l’inrevés, de manera que el petit fos el primer i finalment el gros fos l’últim de la última passada…

Va tancar l’aixeta i va reaparèixer a la saleta dels sofàs verds amb el got d’aigua a la mà.

- Tingui – va dir oferint-li el got a la senyora.

- Gràcies jove – va fer un glopet –. I disculpin que m’afecti tant, ja els hi he dit que tot aquest afer m’ha deixat ben trasbalsada…

- No es preocupi, que gairebé ja estem acabant – va dir en Pitets.

- Més preguntes encara? - la dona semblava tenir ganes d’acabar.

- Bé, més que preguntes, el que voldríem abans de marxar seria que ens ensenyés exactament la branca del cirerer on es posava en Viratge.

- Oh, i tant! – va respondre la senyora il·luminant-se-li la cara i alçant-se destrament del sofà – Anem, anem, que jo de fet el que m’estava ansiant una mica era que a aquesta hora normalment ja començo a fer guàrdia, vinguin si’s plau, vinguin amb mi...

La van seguir cap al jardí que havien travessat a l’entrar.

- Mirin, és aquella branca d’allà – va dir la dona plantada sota el cirerer que hi havia sortint de casa a mà dreta, al final del camí que serpentejava pel jardí, just tocant a la valla que separava el pati del carrer.

Els tres investigadors van quedar-se un moment mirant la branca. En Pitets es va girar i va veure el banc blanc tocant a la paret de la casa:

- M’imagino que allà és on seia vostè, no?– va preguntar assenyalant el banc.

- Sí – va mussitar la dona, i s’hi va dirigir i s’hi va asseure i es va posar a mirar en direcció a la branca del cirerer.

En Dicàpnèip se li va acostar i va seure al seu costat, mirant també cap a la branca.

- Li va posar el nom de Viratge – va dir el jove bruixot sense apartar la mirada de la branca pelada.

- Sí…

- El meu company m’ha comentat que era degut a que li semblava veure un miratge…

- Sí.... Bé, miri, era com una barreja, perquè d’entrada jo mateixa no m’ho creia, i a partir del tercer o quart dia, quan ell arribava, em deia a mi mateixa: “és un miratge, un miratge… No pot ser real, no pot ser…”; i és clar, a més, ell amb aquells ullets que anaven pampalluguejant, de vegades els obria i els tancava molt ràpid, i d’altres lentament, com amb una suavitat inusual en el pampalluguejar dels ulls d’un mussol, tot i que jo no n’he conegut pas cap altre, de mussol, però li dic la veritat si li dic que jo tenia la sensació de que en Viratge em mirava amb cara de creure que ell també estava veient un miratge. Va ser amb aquests vaivens de pampalluguejars ràpids i lents que vaig notar que ell m’estimava, perquè m’estimava, ell, sap? Ell m’estimava i m’ho deia, jo ho vaig notar de seguida, i ara ja se n’ha anat, se n’ha anat i ja no sé si el tornaré a veure més fent aquelles voltes que feia tot d’una sobre ell mateix... Perquè no sé si ja li he explicat que de cop em mirava fixament, sense pampalluguejar-li els ulls, feia una volta sobre sí mateix, i tornava a pampalluguejar d’aquella manera tan estranya que crec que només em podia estar dient una cosa, una cosa que potser ja no em tornarà a dir mai més, perquè si vostès no me’l troben jo no sé què faré a partir d’ara…

La dona estava a punt de posar-se a plorar un altre cop quan en Pitets es va acostar al banc:

- Normalment quanta estona s’estava, en Viratge, en aquesta branca?

- Quanta estona? - la pregunta va agafar la dona desprevinguda – Bé, doncs… No ho sé… La veritat és que com ja li he dit jo perdia la noció del temps, clar, tant li podria dir deu minuts com una hora, potser una hora i mitja, no ho sé… igual vint minuts…?

- Bastant imprecís, bastant imprecís… - cantussejava l’Scúrga tombat en una hamaca sota el cirerer.

- El que sí que recordo – va continuar la dona – és que normalment feia un parell de cops lo de la volta aquesta que ara els hi explicava, des de que arribava fins que marxava diria que gairebé sempre va fer dos cops la volta sobre sí mateix. És curiós, perquè a més va ser a causa d’aquest viratge que feia, barrejat amb la sensació de miratge que tenia, que li vaig posar el seu nom. Oi que el troben ben escollit? Viratge! Perquè semblava com un miratge i a més feia sobre ell mateix un viratge. Tornarà a venir aviat, oi, en Viratge? Oi que sí, que tornarà a venir? El trobaran i me’l portaran, oi senyor Pitets? Digui’m que sí, digui’m que me’l portaran, senyor Pitets...

Començava a entrar de nou en una fase preocupant, i el nom del mussol no li havia semblat a ningú gaire enginyós.

Encaminant-se cap a la porta de sortida en Pitets li responia que sí, que farien el possible per trobar-lo, que procurés calmar-se i agafar-se les coses amb tranquil·litat. Que els avisés si hi havia alguna novetat, i que de moment ells seguirien investigant a partir de tota la informació que tenien, i que no es preocupés que així que descobrissin alguna cosa li ho farien saber.

La dona no es va ni aixecar per acompanyar-los, es va quedar asseguda al banc blanc fent guàrdia, confiant que potser en Viratge arribaria al cap d’una estona, i no va ni veure com els concentrats investigadors travessaven la porta del carrer.

En ser fora, els tres homes es van mirar en silenci, com si tots tres estiguessin pensant el mateix, però sense tenir la més mínima idea del què devien estar pensant els altres dos.

El que pensava l’Scúrgamis era un valset swingat amb síncopes i contratemps que no sabia d’on li havia vingut.

En Pitets mentrestant dubtava si havia estat bona idea amagar-li a la dona la informació de que en Viratge era un robot, tot i que veient-la tan afectada potser sí que encara era massa aviat per donar-li una notícia com aquella.

En Dicàp el que va fer va ser quedar-se paralitzat amb el mànec de la porta del cotxe a la mà en veure com la Cresta Gibrolleta sortia de ca seu en aquell moment i girant cap al carrer Gallumbus, gairebé sense ni mirar-lo, li guinyava l’ullet somrient i li deia:

- ‘déu!

Capítol V

L’havia vist.

Havia vist a la Cresta.

La Cresta Gibrolleta, la de veritat, la que tan i tan locu l’havia tornat durant tan i tan de temps...

I que guapa que estava!

Ara que ho recordava li semblava impossible. De camí cap a casa en Dicàpnèip saltironejava de tapadora en tapadora metàl·lica pels carrers absort en el record d’aquell instant màgic. L’havia saludat! La Cresta Gibrolleta l’havia saludat, i ell s’havia quedat glaçat sense saber què dir, ni què fer, allà palplantat amb el mànec de la porta a la mà i la mirada perduda rere aquella noia tan bufona que girava per Gallumbus, fins que en Pitets l’havia fet reaccionar demanant-li que entrés al cotxe.

- Qui era? – havia preguntat l’Scúrgamis així que el vehicle havia arrencat.

Merda, ho havien vist. Pobre Dicàpnèip, no volia passar vergonya.

- Què? Ah, ningú…

- Ningú? – havia insistit l’Scúrga – T’ha saludat, Dicàpnèip…

- Ah, buenu, sí, era… La Cresta.

- La Cresta? I qui és aquesta Cresta?

- Doncs... Res, ningú, una noia... – en Dicàp semblava no voler-ne parlar massa.

Per sort en Pitets, potser adonant-se’n, havia interromput l’interrogatori amb un canvi de tema:

- Què fem, voleu passar per Can Tomàquet o què? M’han dit que aquest vespre hi actuen les galledes.

Les tapadores rodones eren les preferides d’en Dicàpnèip, encara que si li haguessin preguntat segurament hauria dit que no en tenia, de preferides; que li agradaven totes tal com eren, fossin grosses o petites, i que disfrutava trepitjant-les totes, una rere l’altra independentment de la seva forma, tamany o textura, intentant fins i tot, si era possible, no tocar l’asfalt entre tapa i tapa. I de fet, segons per on passava, aconseguia enllaçar ratxes de fins a set o vuit tapadores seguides sense trepitjar el terra, de quadradeta de les mitjanes en rodona de les més grans i d’aquí a una altra de quadrada però més grossa per saltar a continuació sobre una de les rectangulars aquelles més petitones... De totes maneres a les rodones els hi tenia un puntillet més d’apreci instintiu, ja que inconscientment intuïa que en el fons l’ajudaven a reflexionar amb molta més claredat... A Can Tomàquet? Clar que no hi havia volgut anar, a Can Tomàquet! No podia, necessitava arribar a casa i reposar, meditar una mica sobre tot el tema del mussol i la noteta del noi blau, intentar entendre què estava passant i si era una coincidència que la dona d’en Viratge visqués just davant de casa la Cresta Gibrolleta... A Can Tomàquet no se li havia perdut res, i aquelles galledes ja les havia vist actuar mil vegades.

- A mi deixeu-me on us vagi bé, que no vindré a Can Tomàquet – recordava haver dit assegut dins el cotxe d’en Pitets.

- Com vulguis Dicàpnèip – havia respost el conductor –. Et va bé que et deixem a Sotsduna?

- Perfecte.

Quina merda, no havien insistit gens, i potser si ho haguessin fet s’hagués animat a acompanyar-los, perquè en realitat no ho tenia tan clar que no volgués anar-hi, a Can Tomàquet, si bé és cert que potser als altres dos ja els hi estava bé perdre’l una estona de vista i poder parlar tranquil·lament sense haver-lo d’aguantar. Segur que aprofitarien la més mínima ocasió per tornar a començar a parlar d’ell com ja havia sentit que feien al migdia a Ca la Runa, mentre ell era al lavabo... Segur que ara que ja havia baixat del cotxe i anava pel carrer saltant de tapadora en tapadora devien estar-lo criticant i escarnint, allà tots dos a Can Tomàquet amb les brúnsies a la mà i enrient-se’n de tot el que en Dicàpnèip havia estat fent durant el dia. I pensar que aquell mateix matí havia estat pensant en lo bons companys que eren l’Scúrga i en Pitets, i lo molt que li havia costat guanyar-se la seva confiança i la seva amistat, i ara de cop s’havia de trobar intentant arribar a casa per continuar investigant per la seva banda, en solitari, perquè ja no hi podia confiar, en els altres dos. Quins embustrejos més estranys que es portava l’Scúrgamis amb tot lo del campionat de parxís i la Prequi Sunata, i que necessitava fer una trucada, i lo que havia sentit de l’empast… I en Pitets, per què havia insistit tant en ocultar-li a la dona la informació més important que havien descobert? Per què no havia volgut dir-li que en Viratge era un robot? O potser sí que era a fi de bé, tal com havia argumentat, per no atabalar a la pobra senyora, que realment era molt d’estressar-se amb facilitat… La veritat és que la dona era ben estranya, probablement en Pitets tenia raó quan deia que calia amagar-li certa informació. Però aquesta pràctica, en principi poc freqüent, podia ser viciosa, i hi havia per exemple tot el tema del pampallugueig dels ulls d’en Viratge. En Pitets no n’havia dit res, a l’exposar-los el cas a primera hora, potser perquè la dona realment no se n’havia enrecordat aquell matí quan li havia portat la fotografia al despatx, i no n’havia ni parlat, però potser sí que ho havia fet, i li havia explicat a en Pitets una informació extra que per algun motiu secret aquest s’hauria volgut guardar.

Podia ser, que en Pitets arribés a aquests extrems?

Era una informació certament interessant el pampallugueig dels ulls, i la volta sobre sí mateix, aquella suavitat al donar el tomb que havia explicat la dona emocionant-se… Què devia significar tot allò, aquell obrir i tancar d’ulls, aquells viratges, aquella mirada… Hi havia alguna cosa més que se’ls escapava, i en Dicàpnèip ho notava. Segur que en Pitets també ho havia notat, però no n’havia dit res i clar, ara estava a Can Tomàquet rient amb l’Scúrga i qui sap si també amb la Prequi Sunata i en Gipoll, que sempre corria per allà quan actuaven les galledes. I a ell casi no l’havien ni convidat…

Mentre pensava tot això, entristint-se per moments degut a la recent nascuda desconfiança envers els seus companys, en Dicàpnèip en el fons tenia una cosa bona que el consolava i l’animava: havia vist a la Cresta Gibrolleta, i ella l’havia saludat guinyant-li l’ull. Quan se’n recordava, quan aquest moment li venia al cap, tot canviava de color i res era definitiu, deixava de creure que en Pitets li amagava informació, tornava a confiar plenament en ell mateix i en els seus companys i tenia la sensació que tota la desconfiança era fruit de la seva imaginació, possiblement fins i tot dels efectes de la primera poció. Estava convençut d’haver-la utilitzat, aquella poció, i no aconseguia recordar quan, quants cops l’havia fet servir, ni si havia arribat a esbrinar-ne la dosi o la manera d’utilitzar-la. Però clar, d’això es tractava, era la poció de l’oblidatge, i hi havia un risc necessari que s’havia de córrer si volia perfeccionar-la. Havia de jugar-hi i provar-ne els efectes, i ara mateix tot li era igual, perquè havia vist la Cresta i l’havia saludat. La Cresta Gibrolleta, la noia que abraçava els sacs de boxa, l’havia saludat. Sí, ara ho recordava clarament, potser havia estat dos anys enrere, o potser eren tan sol tres mesos, però de cop li va venir al cap una imatge de la noia caminant pel jardí de casa seva; ell s’havia fabricat un trípode de topògraf per dissimular i s’havia instal·lat davant la casa. Un dels dies que estava per allà fent veure que mirava longituds i prenia mides i distàncies, havia vist la noia passejant pel seu jardí, i en el moment en que passava pel costat d’un sac de boxa que hi havia penjat sota un taronger, la noia s’hi havia acostat i l’havia abraçat. En Dicàpnèip recordava haver notat mitja llagrimeta relliscant-li galta avall, s’havia emocionat, semblant-li la imatge més tendre que havia presenciat mai: un sac de boxa, aquell sac de boxa, segurament del seu pare o d’algun germà o germana, qui sap, però que de ben segur l’havien estomacat i apallissat de valent durant hores i hores, pobret sac, tothom et pega i ningú et dóna el carinyo i l’amor que necessites... oi? Qui t’abraçarà a tu, qui t’estimarà i t’acollirà entre els seus braços i et farà carantoines, pobret saquet bonic i estomacat…? Qui et farà sentir l’escalfor d’una tendra abraçada després d’una altra ferotge pallissa? La Cresta, clar, la Cresta Gibrolleta d’empeus abraçant aquell sac de boxa durant més d’un minut i mig amb tot el seu sentiment… Ara en Dicàp ho havia recordat, i ho recordava més intensa i clarament per moments. Hi havien hagut altres dies allà davant la casa fent de topògraf, més abraçades al sac, més dissimulades d’en Dicàpnèip quan alguna vegada havia notat que la Cresta podia haver-lo vist, però no li sonava que mai haguessin arribat ni al més mínim contacte visual, i no parlem d’intercanviar ni dues paraules, segurament ella no havia arribat ni tan sols a veure’l mai, no devia saber ni que existia... O almenys això creia fins feia una estona, quan aquella mateixa tarda, en pujar al cotxe d’en Pitets, en Dicàpnèip havia vist a la Cresta saludant-lo al passar.

Impressionant.

Estava a punt d’arribar a casa amb tota aquesta allau de pensaments i sensacions posseint-lo, i com que no disposava de la increïble capacitat d’en Pitets per pensar en dues coses alhora, s’havia descomptat de la quantitat de tapadores trepitjades. Les seguia intentant trepitjar totes, però havia deixat de contar, estava massa emocionat, i al mateix temps dolgut quan recordava la irrupció en la seva persona de la més terrible de les desconfiances, la desconfiança dipositada en les úniques persones amb qui fins aleshores creia poder confiar.

Quin dia més estrany.

En Pitets i l’Scúrgamis ara mateix desfaçant-se a Can Tomàquet.

Ell no recordava quant feia que no hi anava, a Can Tomàquet a veure les galledes.

Per un moment va tornar a pensar que potser sí que li hagués agradat anar-hi, ni que fos ara, que ja no se l’esperaven, i enxampar-los amb la carcajada a la boca, dient: “L’has vist? L’has vist quan sortíem de la casa, allà fotent l'estaquirot…”. Segur que ja estaven al punt just en que ell hagués pogut presentar-s’hi d’imprevist i sorprendre’ls amb unes dosis de la segona poció, la del desmadre, i que es descontrolessin i confessessin tot el que sabien i lo molt que s’havien enfotut d’ell a la seva esquena…

Pensant-ho bé, però, va recordar que desconeixia, almenys en aquell moment, la manera d’utilitzar la segona poció. Va tornar a sospitar de la inexistència en el món real d’aquelles pocions que en alguns moments intuïa haver creat, tot i que la sensació que tenia era d’haver-ho fet. Com la sensació que havia tingut en veure la cara d’en Viratge aquell matí, per exemple, massa familiar… I després l’interès per apartar l’atenció de la noteta del noi blau del carrer Cohet… El mateix record del noi blau semblava massa confús, massa borrós per ser real, però sabia que existia i que el coneixia, aquell noi... Com el mussol, aquell mussol, i aquella fotografia, sí, la foto d’en Viratge…

Tot d’una va veure clar que se’ls havia passat per alt un detall importantíssim: quan va fer la fotografia, la dona? Quin dia, en quin moment?

Això no li havien preguntat, i podia ser un detall clau per la investigació. Potser fins i tot tenia alguna cosa a veure amb la sobtada desaparició de l’animal, qui sap si el mussol no s’hauria espantat amb la impressió del flash, a saber si s’havia sentit agredit per l’atreviment de la dona, que havia sobrepassat els nivells de confiança; amb l’estreta relació que havien iniciat aquell parell, qualsevol cosa podria haver estat altament rellevant...

Fos com fos en Dicàpnèip veia clar que era realment important saber el dia i l’hora en que la dona va disparar la foto, i decidir llavors si aquest fet podia tenir alguna relació amb la repentina desaparició d’en Viratge, que de fet era la base del cas: saber on era el robot, i per què havia desaparegut.

Perquè en Dicàpnèip, tot i les pujades i baixades dels seus estats d’ànim, tot i la recent apareguda desconfiança envers els seus companys i les emocions dels records de la Cresta i les abraçades amb el sac de boxa, i la picadeta d’ull i lo del noi blau i les pocions i les coincidències; ell el que volia realment era resoldre el cas, i això ho tenia claríssim. Potser els altres dos el deixaven per un inútil total, igual en Pitets fins i tot es guardava certes informacions, i segur que l’Scúrgamis també havia descobert més pistes i secrets que no havia volgut compartir, com per exemple el dia i l’hora en que la dona havia fet la foto del robot…

Però ell volia resoldre el cas de veritat.

Volia trobar el mussol.

Va arribar a casa.

L’esgotament mental era total.

Tenia la sensació que havien passat dues hores des de que havia baixat del cotxe d’en Pitets, i com a molt devien haver estat deu minuts, no es triga tant des de Sotsduna fins a ca seu, i no li sonava haver fet cap volta estranya. Però el cap li anava com volia. En més d’una ocasió tenia aquesta sensació quan es posava a pensar ben concentradament en una cosa i pensava súper ràpid, a vegades tant que amb un minut podia pensar el que normalment hagués pensat en cinc o sis, de manera que amb deu minuts podia arribar a pensar tot el que hagués pensat en una hora si hagués estat pensant a una velocitat més normal.

Va entrar a casa i es va dirigir instintivament al seu laboratori.

Va obrir la porta de l’habitació i la sorpresa que es va endur superava tot el que li havia passat durant el dia. Allà, palplantat damunt la taula de treball, tan tranquil i satisfet, en Viratge se’l mirava relaxat i pampalluguejant amb els seus ullets.

Capítol VI

En Dicàpnèip estava paralitzat.

Es va quedar mirant-se aquell animal sense saber què fer.

No entenia què estava passant, però en Viratge, el mussol que estaven buscant, havia aparegut com per art de màgia al seu laboratori, allà sobre el seu escriptori.

Es miraven l’un a l’altre en silenci i en Dicàp, que seguia parat a la porta amb l’impacte que havia rebut, va provar de fer un pas lentament cap a l’interior de l’habitació. Veient que l’animal semblava no tenir-li massa por, el bruixot va tancar la porta rere seu i va fer tres o quatre passos més cap endins, a poc a poc i sense acostar-se directament cap al punt on hi havia en Viratge, però mirant-lo fixament. El mussol també el seguia amb la mirada, tombant el coll i mantenint en els seus ulls aquella espècie de pampallugueig que tan bé havia descrit la dona feia una estona a casa seva.

Què hi feia allà en Viratge?

Com hi havia arribat?

I per què?

Sense deixar de mirar aquells ulls pampalluguejants, en Dicàpnèip va alçar lleugerament la vista i va comprovar que la finestra que hi havia sobre la seva taula de treball estava oberta. Devia ser per allà que el mussol havia aconseguit entrar. Però per què, per què? Com havia trobat aquella casa i per què redimonis hi havia entrat, què hi feia aquell animal allà?!

Fos com fos era importantíssim mantenir la calma, no fer cap moviment brusc o algun gest estrany que poguessin espantar-lo. Independentment dels motius que l’haguessin fet aparèixer en aquell espai, l’important era que estava allà, i en Dicàp no volia per res del món que el mussol se li escapés. El primer que calia fer era tancar la finestra, no fos cas que en un moment donat en Viratge, espantat, decidís enlairar el vol i fugir d’aquell indret. Però és clar, la finestra estava just darrere del mussol, i en Dicàp no veia com fer-s’ho per arribar-hi sense provocar-ne la temuda fugida.

Va fer un pas molt lentament en direcció a la taula, amb els peus gairebé relliscant silenciosament sobre el terra; en Viratge seguia atent als moviments del bruixot, impertèrrit en el pampallugueig ocular i sense gaire por aparent en el seu rostre.

A dos metres de la taula on s’estava el mussol, tirats per terra, hi havia uns tubs de cartró dels que s’utilitzen per guardar plànols i mapes, o papers d’un cert tamany, i en veure’ls en Dicàp va pensar d’intentar agafar-ne un per tal d’utilitzar-lo en la intrincada missió que se li presentava: havia d’aconseguir arribar fins un d’aquells tubs de cartró, agafar-lo i, ben arrambat a la paret del fons, rodejar el mussol per l’esquena fins arribar amb l’extrem del pal a la finestra i tancar-la.

Quan el jove bruixot va fer el primer pas cap a la seva dreta el robot va continuar seguint-lo amb la mirada, girant el coll tranquil·lament i clavant els ulls en aquell humà que feia aquelles coses tan estranyes. L’humà, en Dicàpnèip, respirava profundament, concentrat en cada un dels petits passos que donava, sense apartar-li la mirada al mussol que el controlava. Quin pampallugueig! Realment tenia un efecte hipnòtic, però no era el moment de despistar-se. El tub de cartró a mig metre i el bruixot ajupint-se lentament mentre el robot segueix atent a tots els moviments de l’home quan aquest s’ajup una miqueta més i estira el braç en direcció a un dels tubs del terra, ja falta poquet, però el mussol no li treu l’ull de sobre i continua pampalluguejant, quina mirada, molt de compte ara Dicàpnèip, que no es trenqui l’encant del moment, és importantíssim que en Viratge no s’espanti i ho saps, això, acosta la mà, sí, així, una mica més, que ja casi el tens, pam i mig i el tub de cartró serà a les teves mans, molt bé, que no pari el pampallugueig ara, sobretot, que no s’espanti quan tinguis el pal a la mà, perfecte, així, a poc a poc, ben a poc a poquet i…

Un moment!

Què passava?

Els ulls!!

Els ulls d’en Viratge s’havien parat, havien deixat de pampalluguejar just quan en Dicàpnèip tenia el tub de cartró a tocar!

Semblava com si l’animal s’hagués parat de cop, ni tan sols feia pinta d’estar-lo mirant de veritat.

S’havia parat?

En Dicàp, encara mig ajupit com estava, va fer un lleuger moviment amb el cos cap als laterals, a banda i banda, i efectivament el mussol, que fins aquell moment no l’havia deixat de controlar ni un instant des de que havia entrat a la cambra, ara restava quiet amb els ulls oberts i la mirada perduda. En Dicàpnèip s’hi va acostar una mica més, va alçar la mà oberta passant-la per davant dels ulls d’en Viratge a menys d’un pam, i comprovant que no s’immutava va saber que el robot s’havia apagat.

Què estava passant?

No entenia res, però va dubtar molt poc abans d’acostar la mà al plomatge i acariciar-lo suaument. Era increïble aquell tacte, i el coneixia, ho va saber de seguida. Va agafar el robot amb molt de compte i el va aixecar, donant-li una volta amunt i avall, mirant aquí i allà, examinant aquell artefacte que tot i saber que era una màquina semblava talment un veritable mussol. Quina perfecció, quanta exactitud, realment estava construït amb una gran precisió, no n’hi havia dubte, però era un robot.

I ara, de cop, s’havia parat.

En Dicàpnèip l’inspeccionava atentament, provant d’entendre alguna cosa, saber almenys per què s’havia parat, si se li havia acabat la bateria, la força, l’energia; se’l mirava i remirava intentant esbrinar com funcionava aquell artefacte, gràcies a què es movia i s’alimentava, si potser tindria una tapeta al darrere, amagada entre les plomes de l’esquena, com les nines de joguina que portaven piles normals d’un vol i mig i ploraven quan els hi apretaves un braç o somreien i deien mama i papa segons quina extremitat pressionessis...

Però no.

L’animal estava calent i s’havia parat, així, sense més.

I en Dicàpnèip seguia sense entendre res.

No podia evitar el més gran dels desconcerts, no sabia què fer.

Després d’una profunda respiració va deixar en Viratge sobre la taula i va agafar una ampolla d’aigua que hi havia al costat de la lampareta taronja de l’escriptori, sense adonar-se que des de que havia entrat a la cambra seguia mig a les fosques. Va fer un glop d'aigua llarg, intentant calmar-se i concentrar-se entremig de la multitud de moviments neuronals que es produïen dins del seu cervell, i mentre bevia aigua les interconnexions cerebrals anaven com boges portant missatges amunt i avall; la finestra oberta i el mussol palplantat sobre la taula mirant-lo fixament, els tubs de cartró per guardar plànols, el pampallugueig d’en Viratge, l’explicació que la dona havia fet del pampallugueig, la dona plorant asseguda al banc blanc de davant del cirerer, l’Scúrga xiulant per la finestra, el noi blau enmig del carrer Cohet pessigant formigues, en Pitets parlant de les bogeries que feia en Dicàpnèip, el desordre del laboratori i aquella aigua tan bona que tan bé li estava anant, aquell glop miraculós que ja l’estava ajudant a aclarir els pensaments i els records de la jornada, com el de la noteta del noi blau del carrer Cohet penjada al suro de la oficina, i la fotografia d’en Viratge palplantat a la branca del cirerer, la Cresta Gibrolleta saludant-lo, les tapadores metàl·liques, el mussol allà parat sobre el seu escriptori, entremig d’aquells plànols i papers que s’amuntegaven per sobre la taula, sota el robot que els aixafava, plànols i més plànols escampats per tot el laboratori, perquè en Dicàpnèip no s’hi havia ni fixat però l’habitació era plena de fulls amb càlculs i gargots en llibretes i paperots guixats per tot arreu, com si hi hagués hagut un xafarranxo a l’estança.

Tornant en sí va fer una volta sobre sí mateix encara amb l’ampolla d’aigua a la mà i es va esglaiar en veure tot l’escampall de paperassa que hi havia en aquell espai. Com era possible que no ho hagués vist abans? Potser sí que en Viratge havia captat tota la seva atenció des de que havia entrat a l’habitació, però no tant com perquè no s’adonés del caos que hi havia muntat en el seu laboratori, normalment tan endraçadet i organitzat... O això li semblava recordar! I el que era pitjor, no sabia què era tota aquella paperassa, no recordava haver orquestrat un sidral com aquell, allà; però clar, qui sinó ell hauria pogut fer-ho?

Va deixar l’ampolla d’aigua al costat de la lampareta taronja i es va acostar a un dels plànols que hi havia sobre la taula aixafat per la pota esquerra d’en Viratge. Alçant-la amb delicadesa en Dicàpnèip va aconseguir extreure el paper i va acostar-se’l a la vista. Fins aleshores no va notar que el llum continuava apagat, i que des de que havia entrat s’hi havia estat veient únicament gràcies a la mínima lluminària que es filtrava per la finestra provinent d’un fanal del carrer. Va encendre l’interruptor de la lampareta taronja i llavors sí, va començar a veure-hi clar. Aquell plànol que tenia a les mans li sonava, l’havia vist abans, i tant... I l’altre, el que hi havia a terra mig doblegat sota un cotxe de carreres de joguina, i el del costat d’aquest, i els altres dos, els de sota la taula, i els que s’embolicaven i deixaven veure’n només una cantonada i s’amagaven rere una estanteria també els va reconèixer; tots! Tots el papers i gargots dibuixats en llibretes i quaderns, totes les petites notes sense sentit, mica a mica van començar a recuperar el seu significat i li sonaven, anava agafant plànols i papers a l’atzar i ho recordava, els recordava, perquè els havia fet ell, tots aquells càlculs.

Ara ho sabia, i no es podia creure que ho hagués oblidat.

Es va veure a ell mateix assegut en aquell laboratori, estudiant hores i hores la manera de fer-ho, calculant exactament què havia de fer, com havia de ser, quins materials calia utilitzar, les mides i proporcions, les connexions; no era cap tonteria, hauria ser el més precís possible, no es tractava de fer qualsevol xapussa, ell era en Dicàpnèip, el bruixot inventor de les pocions... I de cop li va venir a la ment una imatge borrosa, com una fotografia perduda al fons d’un calaix durant anys que reapareix per sorpresa i al principi ni la reconeixes però mica a mica va tornant-se més i més real.

Tot d’una es va veure a ell mateix assegut en aquella mateixa taula, construint amb les seves pròpies mans aquell artefacte que tenia al davant: un mussol que era un robot. Perquè aquell robot, en Viratge, l’havia construït ell.

Capítol VII

En Dicàpnèip havia fabricat aquell robot, i el pitjor de tot era que no recordava com, ni quan, ni per què. Amb quina finalitat, per quin estrany motiu havia construït ell aquell artefacte? Ni tan sols es creia capaç de fer-ho, no en sabia tant d’electrònica, mecànica, programació...

I al mateix temps, d’alguna manera, sabia que ho havia fet.

Sí, havia estat ell, segur. El record li anava tornant per moments, cada cop amb més claredat, i gairebé aconseguia comprendre algun dels plànols que es trobava escampats per l’habitació amb tot de dissenys de circuits elèctrics i esbossos de l’interior d’en Viratge i del seu funcionament. Es mirava ara un paper ara un altre i anava entenent per moments més i més detallets del que veia, ja fos algun apunt al marge d’un dibuix o un esquema d’unes connexions de cables, però de seguida es desanimava en comprovar que hi havia alguna anotació indesxifrable que el desconcertava.

Si ell era l’autor d'aquell robot havia de saber com funcionava, quins complexos mecanismes aconseguien fer-lo moure, d’on treia l’energia, gràcies a què es movia; i l’únic que aconseguia ara en Dicàpnèip era mirar-se l’artefacte per un cantó i per l’altre sense acabar de treure’n l’entrellat. Estava fet un bon embolic. Potser si s’hi hagués posat en aquell moment hauria arribat a desxifrar tot el munt de papers on segurament s’explicava el funcionament exacte del robot, però amb el cansament que arrossegava era ben possible que s’hi estigués tota la nit donant-hi voltes i estudiant plànols i instruccions sense arribar a cap conclusió concreta...

En tot cas en Viratge era allà, i això era importantíssim pel que feia al cas que estaven investigant. De fet es podia dir que el cas estava resolt. I tot i seguir notant un cert neguit per la desconfiança que aquell dia havia nascut en ell respecte els seus companys, en Dicàpnèip estava convençut que si aconseguia resoldre un cas de forma tan eficient tot el que li caurien serien elogis i felicitacions. Clar que després vindrien les preguntes, perquè segur que en Pitets intentaria saber com s’ho havia fet per trobar el robot tan fàcilment i de forma tan ràpida. I és clar, ni ell mateix ho sabia com ho havia fet, i ves a saber si davant de les respostes confuses no s’intensificaria la ferocitat dels interrogatoris, als quals ell no podria respondre més que amb evasives. Dubtava si seria encertat de dur el robot apagat a la oficina, l’endemà al matí, exposant-se així a tot el que això provocaria. Ja no hi confiava en aquell parell, encara recordava com l’havien tractat durant el dia, i els dubtes que se li havien aparegut, com per exemple la informació que en Pitets havia volgut ocultar a la senyora: que en Viratge era un robot. O el tema de l’Scúrga amb la Prequi Sunata i el campionat mundial de parxís, per no parlar del detall de l’hora en que la dona havia fet la foto d’en Viratge...

Encara que ara el mussol estigués allà controlat en Dicàpnèip no les tenia totes. No li agradava com havien anat les coses, i sabia que hi havia encara molts detalls per aclarir en tot aquell assumpte.

Calia rumiar-ho tot amb molta precisió per poder prendre la millor decisió.

Va estar a punt de sortir a fora a respirar una mica d’aire fresc per aclarir-se tot ell, però abans encara havia de fer una altra cosa.

Va fer un glop d’aigua de l’ampolleta que tenia al costat de la lampareta taronja de damunt del seu escriptori, i sense saber ben bé per què, com si intuís que en qualsevol moment tot podia arribar a canviar molt, es va fer una petita llista de les quatre coses que potser caldria recordar més endavant i que, tal com havia anat el dia, amb tot el descontrol de possibles pocions potencialment perilloses, més valia apuntar en algun lloc si volia tenir-ne constància més endavant.

Va agafar una llibreta groga de sobre la taula que quedava mig enterrada entre el munt de paperots, apunts i esquemes, i després de reflexionar una mica sobre l’evolució de les últimes estones i sensacions, asserenant-se mínimament, va apuntar:

- Pitets i Scúrga → no confiar

- robot Viratge → fet per Dicàpnèip!

- foto Viratge → quan disparada ??

Sense tenir molt clar si es deixava alguna cosa per apuntar o si alguna de les que havia apuntat eren foteses, va deixar la llibreta groga oberta damunt la taula, just al costat d’en Viratge apagat, i va fer un altre glop d’aigua de l’ampolleta que hi havia tocant a la lampareta taronja, que seguia encesa. Després de tornar a deixar l’ampolla al seu lloc va donar un momentani cop d’ull a l’habitació, tota feta un caos de plànols i papers, i va sortir al carrer, pensant que ja arreglaria aquell escampall quan tornés.

En un principi només volia donar tres caminadetes lentes per davant de casa, quatre passos cap a un cantó i cinc cap a l’altre, com qui para a una estació de servei d’autopista a estirar les cames després d’hores i hores de viatge amb els genolls encongits dins el cotxe; però sense adonar-se del que feia en Dicàpnèip s’havia encaminat tot d’una pels carrers i carrerons que tombaven a dreta i esquerra per les rodalies del seu niu, intentant com sempre trepitjar totes les tapadores amb qui es creuava, però sense dur-ne un recompte exacte en aquest cas, i curiosament sense perdre’s tampoc en divagacions i cadenes de pensaments eternes, tal com li acostumava a passar.

Aquell vespre en Dicàpnèip anava estranyament connectat amb l’entorn que l’envoltava, i saltironant de tapa en tapa es descobria a sí mateix pendent i conscient de totes les coses i edificis que el rodejaven, mirava a una i altra banda atentament però com si no reconegués res del que veia, com si no hagués passat mai per allà, i s’alegrava de percebre aquella realitat des d’una òptica totalment nova i diferent, que a més d’alguna manera el feia sentir bé. No s’ho explicava, però notava un fort vincle amb tots aquells trossets de realitat, en formava part i ho era, era aquelles parets i aquells terres que trepitjava, les acàcies i els presseguers eren ell, ho notava i ho disfrutava, i al mateix temps gairebé ni se n’adonava...

Miraculosament semblava haver aconseguit relaxar una mica la seva ment, sempre tan activa, i en comptes de preocupar-se pels seus recents descobriments i començar a donar-hi voltes i investigar, seguia travessant carrerons estrets i amples avingudes gaudint del fet de sentir-se connectat amb l’entorn que el rodejava.

Va seguir caminant posseït per aquesta curiosa sensació, i sense saber exactament com, sense concepció del temps en el seu ser, després de voltes i més tombs per tot l’indret, en Dicàpnèip es va trobar tot d’una palplantat davant de la finestra d’un local que feia temps que no visitava, al bell mig del carrer Grapat: Can Tomàquet.

Retornant en certa forma a la realitat coneguda, però sense perdre del tot la recent sensació apareguda, tan agradable i desconcertant a la vegada, en Dicàp va donar un cop d’ull a l’interior del garitu a través del vidre de la finestra, i entremig de la multitud de gent que omplia el lloc aquella nit, de seguida els va veure. Allà, còmodament recolzat en el respatller de la butaca lila que ocupava, mirant en direcció a l’escenari, on segur que les galledes encara actuaven, i amb un somriure de satisfacció a la cara, hi havia en Pitets. A menys de tres metres d’ell l’Scúrgamis reia amb una brúnsia a una mà i un bidallet a l’altra, assegut en un tamboret i comentant la jugada de tant en tant amb l’home que tenia al costat: en Gipoll. Ni més ni menys que l’autèntic i veritable Gipoll, que tan i tan car era de veure, i que allà estava ara partint-se de riure amb les nafres que li feia l’Scúrga, i disfrutant del que devia estar sent una espectacular actuació de les galledes, que es comentava que darrerament estaven en un gran moment de forma.

Des de la finestra on es trobava en Dicàpnèip no veia l’escenari, que quedava més cap a l’esquerra, de manera que el jove bruixot es va lamentar de no poder tenir ni un mínim contacte visual amb l’espectacular show que pel que semblava s’estava realitzant en aquell moment allà mateix, a Can Tomàquet; i era una llàstima perquè segur que li hagués encantat.

Però si volia gaudir-ne hauria d’entrar al local, i no les tenia totes.

Amb els seus companys allà no volia tornar a fer el ridícul, i a més encara estava mig sobresaltat per la recent activitat al seu laboratori, amb tot el que allà havia descobert, i també per les sensacions que havia sentit fent el camí des de ca seu fins aquell lloc; de manera que dubtava entre entrar al local o no, i en el cas que hi arribés a entrar, encara havia de decidir amb quina actitud s’encararia amb l’Scúrga i en Pitets. D’entrada no li passava pel cap dir-los res, ni que en Viratge era a casa seva ni encara menys que era ell qui l’havia construït. Sabia que no podia revelar-los aquesta informació sense abans tenir clar de quina part estaven.

Dret rere el vidre de la finestra de Can Tomàquet en Dicàpnèip va veure que l’Scúrgamis mirava cap a una de les taules que hi havia prop de l’escenari, fent un gest amb el cap i aixecant la brúnsia enlaire, com si brindés amb algú a distància. En mirar en direcció a la taula que l’Scúrga saludava, en Dicàp hi va descobrir la Prequi Sunata asseguda amb unes amigues, xerrant i disfrutant també de l’espectacle. Que guapa que estava, la Prequi, amb un bidallet als llavis i vestint mini falda granate i brusa negra. Realment era espectacular, només de veure-la allà, assegudeta i somrient tan tímida, qualsevol es podia perdre per complet. En Dicàpnèip va veure que després de saludar a l’Scúrga tornava a centrar-se en l’escenari amb un somriure permanent a la cara i els ulls brillants a punt d’explotar a riure en qualsevol moment degut a algun gag espectacular de les escandaloses galledes, que efectivament aquella nit s’estaven sortint.

El show estava siguent brutal i en Dicàpnèip ja no aguantava més, no volia perdre’s les galledes. Anava mig envalentonat encara amb algunes de les sensacions que li havien arribat durant l’estrany trajecte que havia realitzat des de casa seva fins al local, i a més va pensar que si sense adonar-se’n havia aparegut allà hauria estat absurd no fer cas d’una senyal com aquella i marxar cap a casa. Amb la gentada que hi havia era possible que l’Scúrgamis i en Pitets ni el veiessin, i si ho feien no passava res, ja improvisaria alguna excusa espontània i de pas aprofitaria per saludar en Gipoll, que realment feia molt de temps que no el veia.

Va omplir-se els pulmons amb una inspiració profunda i es va decidir a entrar a Can Tomàquet: el seu futur immediat l’esperava allà dins.

Capítol VIII

En Dicàpnèip va obrir la porta de Can Tomàquet i va entrar-hi decidit; i just en aquell moment la multitud arreplegada es va arrencar en una ovació espectacular de crits i aplaudiments provinents de tots els racons del local; tothom xiulava i aplaudia, desmadrats en una bogeria col·lectiva que els enfollia.

Sorprès per la impressió en Dicàpnèip es va sobresaltar un moment, com si per un instant s’hagués sentit al·ludit, però reaccionant de seguida i entenent que aquells aplaudiments evidentment no eren per ell: les galledes acabaven d’acabar l’última peça de la vetllada i la gent cridava i picava de peus, demanant encara un altre bis de les espatarrants galledes que havien fet embogir els assistents fins a un èxtasis descontrolat que s’estenia per tota la sala.

- Ei, Dicàpnèip! – va sentir que cridava algú tot d’una – D’on surts, arribes ara o què? T’ho has perdut, ja ho saps, oi? Ha sigut espectacular!

En Dicàpnèip va reconèixer aquella veu a l’instant, era la Runa, dreta al final de la barra amb una brúnsia a la mà i somrient encara per la impressió que li havia deixat l’espectacle.

- Ei, hola, Runa – va respondre en Dicàp –. Doncs sí, tot just arribo... Què tal?

- Impressionant, Dicàpnèip, impressionant! Haha! - Mentre parlava se li escapava el riure – T’ho has perdut, t’ho dic, t’ho has perdut... -. La Runa intentava explicar algun tros del show que acabava de veure però el mateix record del que havia viscut li impedia explicar-ho pels atacs de riure que li provocava.

En Dicàpnèip observava la dona esforçant-s’hi mentre anava donant un cop d’ull distret al munt de gent que omplia el local, comprovant que els seus companys seguien allà i procurant que no el veiessin, mig amagant-se rere el cos de la Runa.

- Per cert – va dir aquesta entre els intents d’asserenament –, has vist l’Scúrga i en Pitets? Crec que estan aquí, abans m’ha semblat veure’ls per allà al mig...

I abans que en Dicàpnèip tingués temps de respondre res ni pensar massa, la Runa se li va acostar i va afegir, en un to de veu més fluixet, de manera que només ell pogués sentir-la:

- Ei, Dicàp, no hauràs pas fet pocions, avui...?

- Què?!

No podia ser.

Què deia la Runa de les pocions?

Què en sabia, ella, de les pocions?

Però no va haver-hi temps per més, perquè l’Scúrgamis s’havia aixecat i s’acostava a la barra en busca d’una brúnsia, descobrint allà el seu company i ja el saludava:

- Ei Dicàp, què passa! On t’havies fotut? No em diguis que t’ho has perdut?

- Ei, Scúrga; sí, ara arribo...

- Bueno, bueno, ha sigut la hòstia, descomunal, però escolta’m una cosa: has fet algo de pocions o què?

Com?!?

En Dicàpnèip es col·lapsava.

No ho devia haver entès bé, primer la Runa, sense venir al cas de res, i ara l’Scúrgamis preguntant-li directament per les pocions... Què estava passant?

- Pocions, Scúrga? – va dir finalment intentant fer-se una mica el despistat – Què vols dir...?

- Ha ha, que bona Dicàpnèip! – l’Scúrgamis ja s’havia agenciat un parell de brúnsies i s’emportava el desconcertat bruixot cap al centre del local - Vine, vine, corre, ja veuràs qui hi ha...

Travessant l’atapeït espai on tothom cridava i s’explicava històries del que acabaven de viure, els dos investigadors s’endinsaven entre la munió de gent guiats pel decidit Scúrgamis que al seu pas anava saludant a tothom amb qui es creuava, com si els conegués a tots, i dient:

- Mireu-lo, ja el tenim aquí...

I la gent mirava en Dicàpnèip, i el saludaven:

- Ei, Dicàp!

- Mite’l!

- Home, Dicàpnèip, ja era hora!

- Hola bruixot!

En Dicàpnèip no s’ho explicava, li sonaven totes, aquelles cares, però no hauria pogut posar-hi pas nom. Anava somrient, saludant a uns i altres, sense saber quina expressió oferir concretament, realment sorprès per l’aglomeració de salutacions que li arribaven.

Mentre l’Scúrga el guiava entre la gentada, enmig d’empentes i disculpes, li anava preguntant:

- Saps qui ha vingut? Ho saps?

I tot i que en Dicàpnèip sospitava a qui es referia va restar callat fins que van arribar al tamboret on feia una estona havia vist l’Scúrga xerrant amb en Gipoll, que ja no hi era.

- Ei, Pitets, mira qui m’he trobat! – va cridar l’Scúrgamis en direcció al sofà lila on en Pitets seguia assegut, devorant ara amb la mirada un posa-gots rodó amb lletres verdes i vermelles.

- Home, Dicàp, ja era hora! – va exclamar en Pitets alçant la vista un moment – Què, com ha anat, arribes ara o què? - i de seguida es va tornar a concentrar en les lletres vermelles que hi havia a la part inferior del posa-gots, mentre en Dicàpnèip improvisava alguna cosa:

- Sí, he arribat just al final, crec...

- Escolta, Pitets, que has vist en Gipoll? – va preguntar l’Scúrga – Estava aquí quan he anat a pillar les brúnsies...

- Sí, m’ha semblat veure’l entrar als camerinos – va respondre en Pitets amb una efa verda a tocar dels ulls -. Deu haver anat a felicitar les galledes. Ja saps que t’ho has perdut, oi Dicàpnèip? Ha sigut la bomba avui, la bomba...

En Dicàpnèip començava a dissimular inventant-se alguna excusa:

- Hi havia en Gipoll, dieu? M’hagués encantat saludar-lo – va comentar molt encertadament –, fa tant que no el veig...

L’Scúrgamis se’l va mirar un moment amb els ulls ben oberts i de seguida li va dir:

- Mira, Dicàpnèip, mira cap allà, a la taula aquella – i assenyalava en direcció a la taula on la Prequi Sunata seia amb les seves amigues -. Mira, mira qui hi ha. La veus? La Prequi, nanu! La Prequi Sunata! Què, està bona eh...

I sí, estava molt bona, i en Dicàp sabia que el millor que podia fer per anar guanyant temps era seguir-li la corrent a l’Scúrga amb tot lo del campionat de parxís per parelles que miraculosament va recordar en aquell moment:

- Sí, és molt guapa, Scúrga... Com van els entrenaments?

Sens dubte la pregunta havia estat bé, perquè l’Scúrgamis va fer un glop de brúnsia dissimulant i va comentar:

- Ah, bé.. anem quedant, ja saps... Vols un bidallet?

Volia canviar de tema, oferint-li el bidallet, i en Dicàpnèip ho va notar clarament.

Ja anava a dir que no gràcies, que no rufava, i que en tot cas preferia pillar-se unes crunèpies de siloma, que a Can Tomàquet sempre els hi sortien tan bones, però es va quedar de pedra quan va veure que en aquell moment en Pitets deixava el posa-gots rodó sobre la taula i aixecant-se sigil·losament se li acostava preguntant-li entre dents:

- Escolta, Dicàp, de pocions què, com estem?

En Dicàpnèip flipava.

Encara col·lapsat per les recents preguntes directes de la Runa i l’Scúrga en relació amb el tema, ara era en Pitets qui se li dirigia en un to confidencial i li preguntava per les pocions.

No veia com sortir-se’n, però bé havia de respondre alguna cosa:

- Què vols dir Pitets, quines pocions?

En Pitets se’l va mirar en silenci, com si l’analitzés ara a ell d’aquella manera tan seva amb la que acostumava a analitzar tots tipus d’objectes i coses, i amb tanta calma com va poder reunir li va preguntar:

- Dicàpnèip, has tornat a utilitzar la primera, oi?

- Hòstia Dicàp, no fotis! – va exclamar l’Scúrga deixant-se caure en el sofà lila que havia desocupat en Pitets – La primera no! Però que no te’n recordes dels perills de la primera?

O sigui que en sabien alguna cosa!

- No, Scúrgamis, no se’n recorda – deia en Pitets -. Ja saps que justament serveix per això la primera, per oblidar, de manera que evidentment no se’n recorda, ni dels perills que comporta ni de res. Es devia fotre fins al cul ahir...

En Dicàpnèip seguia callat mirant-se els seus companys amb estupefacció.

Així que coneixien l’existència, com a mínim, de la poció de l’oblidatge...

- M’imagino que és per això que durant tot el dia has estat tan estrany – va continuar en Pitets dirigint-se al bruixot, que estava com alienat –. No recordes res del que vem fer ahir, oi Dicàpnèip?

No, en Dicàp no recordava res del que havien estat fent el dia abans, però no li sortien les paraules.

Com era possible?

Què en sabien exactament aquell parell de tot allò...?

Des d’on estava, assegut entre els seus dos companys, en Dicàpnèip va veure la Runa, encara dreta a la barra, buscant-lo amb la vista i enviant-li una mirada de complicitat alçant les celles, com si intentés dir-li alguna cosa en la distància. “Pocions” va llegir el bruixot als llavis de la dona.

- Dicàp! – era la veu l’Scúrgamis – A veure si ens entenem, jo si tu no controles amb les dosis de primera m’és igual, és la teva història i pots fer el que et doni la gana, però necessito que em diguis una cosa: tenim algo de segona? En tenim? Necessito una mica de segona nanu, ja saps com em posa, la necessito, només amb la segona puc arribar al desmadre real i...

- Sí, Dicàp, la segona ens encanta, ens encanta! – va tallar-lo en Pitets - No sé exactament què recordes i què no, però ens has de dir si avui has fet algo de segona, ja saps que és la nostra preferida, i necessitem entrar en la freqüència adequada, oi, Scúrga?

- I tant! Sí, sí, la necessitem. La segona és la millor! Per mi la tercera és una mica bèstia, i la primera has d’anar amb molt de cuidado de no passar-te si no vols tenir un dia raro l’endemà. Decididament la segona és la millor, Dicàpnèip. En tenim o què? En tenim?

Sí, era una realitat, l’Scúrga i en Pitets n’estaven al corrent.

No només de la primera, sinó també de la segona i la tercera, pel que semblava...

D’entrada el fet que els seus companys coneguessin les pocions en confirmava l’existència, ja que durant tot el dia en Dicàpnèip no havia fet més que intuir-les sense arribar en realitat a saber fermament si existien o no, i ara, per les paraules d’aquests seus companys, gairebé es podia confirmar que efectivament n’hi havia tres i el que era més sorprenent, que n’havia parlat amb ells i que les havien utilitzat plegats.

Era ben possible que el dia anterior, després de fer el que fos que fessin, ell hagués provat d’augmentar la dosis de primera poció i s’hagués passat, cosa que hauria provocat que durant tot el dia tingués aquelles sensacions tan estranyes i que desconfiés dels seus amics. Potser era el moment de recuperar una mica de confiança, i es va atrevir a preguntar:

- Així que vosaltres ja ho sabíeu, tot això de les pocions?

Els altres dos es van mirar un moment en silenci i van esclatar a riure

- Haha! I tant, Dicàp! – va respondre en Pitets – Però si les hem utilitzat junts ple de vegades!

- Ah sí?

- Realment et devies fotre una bona dosis ahir, nano – deia l’Scúrga, mentre una noia que passava pel seu darrere mirava en Dicàpnèip fixament als ulls tot aixecant les celles repetidament, tres o quatre cops amb complicitat... Era la Grèincòlst?

En aquell moment la Runa, que fins llavors havia restat dreta a la barra parlant amb tot de gent, també va passar prop de la taula dissimuladament, i li va fer un gest amb el cap indicant-li que anava al lavabo, sense que el jove bruixot aconseguís entendre què li intentava dir exactament.

- Mira, Dicàpnèip – va començar en Pitets -, sabem que hi han tres pocions, i sabem que no saps com les fas ni com són, però tots les hem fet servir i n’hem estat disfrutant els resultats moltes vegades. No sé si deu ser fa cosa d’un any o així vas aparèixer un dia dient que estaves experimentant amb uns descobriments que havies fet i que et feia una mica de por provar-ho tu sol, per això ens vas demanar si ens veuríem en cor d’ajudar-te en aquests experiments. Tu no volies que féssim res, només quedar-nos asseguts on tu ens diguessis, a veure què ens passava i com ens sentíem. La del desmadre ens va encantar de seguida, ens connectava amb la realitat d’una manera que no havíem conegut abans, i et feia sentir unes sensacions realment excepcionals. Després ens vas parlar de l’elixir de joventut, i algun cop ens va semblar veure’t passar convertit en una espècie de nen de deu anys, però no ho vem poder acabar de confirmar perquè estàvem experimentant amb les proporcions adequades de la poció més perillosa, la de l’oblidatge, que justament era la primera que havies desenvolupat, però també la més insegura, ja que de seguida vem comprovar que a tots ens provocava coses rares. Fa unes setmanes ens vas dir que no volies exposar-nos a més perills innecessaris, i que fins que no ho tinguessis tot més controlat et limitaries a fer tu sol les proves de tercera i de primera. A nosaltres ja ens va semblar bé i vem acceptar; la segona ens encantava i no vèiem per què hauríem de negar-nos a seguir utilitzant-la mentre tu feies les teves proves amb l’elixir aquest de joventut i amb la poció de l’oblidatge. Des de llavors cada nit apareixes per aquí i sembla que deixes anar algunes dosis de la segona, cosa que fa que tots ens desmadrem de puta mare, però ni tu ni cap de nosaltres encara no hem aconseguit entendre’n el funcionament. Veus per on vaig, oi? Si no controles una mica amb els experiments de primera acabaràs trastocat, i comprenem que vulguis aprofundir en el coneixement de les pocions, però no creus que primer potser hauries d’intentar descobrir com funciona la segona? Aquí a Can Tomàquet tot déu va boig perquè en deixis anar una mica... En tens o què? N’has fet? N’has dut? Digues Dicàpnèip, tenim algo de segona o no...?

En Dicàpnèip s’havia quedat congelat.

Tot el que li acabava d’explicar en Pitets donaria sentit a molts moments d’aquell dia que tantes coses rares li havien passat.

Alçant la vista en Dicàpnèip va comprovar que gairebé tothom qui hi havia al local el mirava en un moment o altre i li feia alguna cara o una senyal de complicitat, com si esperessin quelcom. Fins i tot la Prequi Sunata, anant a la barra en busca d’unes brúnsies per les seves amigues, se li va acostar un moment i li va dir:

- Ei, Dicàpnèip, guapu.. Merci per lo de l’altre dia eh... Em vas salvar la vida!

Què deia la Prequi?

Li havia dit guapu?

De quin dia parlava?

- Ho entens ara? – va preguntar en Pitets, que seguia mirant-lo atentament per saber si el bruixot havia captat tota la informació exposada – Necessitem segona, Dicàpnèip, la necessitem! Entens aquesta paraula?

Però en Dicàp estava en estat de xoc, i li costava expressar-se:

- Hòstia Pitets, no sé que dir... La veritat és que tot això que m’expliques em desconcerta una mica, potser sí que em vaig excedir ahir, perquè avui m’he passat tot el dia dubtant de si existien les pocions... Fins i tot crec que ara ja et puc confessar que en algun moment he arribat a dubtar de vosaltres, de l’Scúrga i tu, no sé com dir-ho, era com una sensació de desconfiança, saps...

En Pitets intentava consolar-lo amb tota la paciència possible, sense oblidar l’objectiu que perseguia:

- Mira, Dicàpnèip: és normal això que et passa, pensa que hi han hagut dies que ens veies i ni ens reconeixies, però m’has de creure: al dia següent igualment apareixes per aquí i fas de les teves, la segona poció ens allibera a tots, Dicàpnèip, és de lo millor que has fet mai en ta vida, és la hòstia, vale...? La hòstia!

Perquè sí, ja havia passat anteriorment que en Dicàpnèip, amb les sobredosis que es fotia de poció de l’oblidatge, es comportés de forma estranya desconfiant d’ells i de tothom, i no era el primer cop que en Pitets havia de mantenir aquella conversa amb ell. Per això cada cop se li feia més pesat i començava a estar ansiós per aconseguir una mica de segona i continuar la nit tal com es mereixia l’actuació que havien vist de les galledes i l’estat d’eufòria en que els havia deixat.

- Escolta, Dicàp – va continuar en Pitets -, ara en sèrio: l’Scúrga tornarà de seguida amb les brúnsies, no creus que ja podries començar a preparar algo...?

- Preparar algo, eh...

Efectivament l’Scúrga va arribar de la barra en aquell moment, on havia anat a buscar més brúnsies i s’havia creuat amb la Prequi, amb qui en Dicàp l’havia vist intercanviar unes paraules.

- Dicàpnèip, a tu t’he pillat crunèpies de siloma, oi que t’agraden més que les brúnsies?

- Ah, sí, merci... – va respondre el bruixot atabalat per tot el que estava descobrint però content de comprovar que l’Scúrga havia sabut endevinar el que li venia de gust.

- En Gipoll no l’heu vist més? – va preguntar l’Scúrgamis mentre repartia les begudes.

- En Gipoll? No, jo fa dies que no l’he vist... - va respondre en Dicàp.

- Dicàpnèip, ahir mateix vas estar aquí assegut parlant amb ell.

- Ah sí? Merda, no aconsegueixo recordar-ho... És ell qui està movent les galledes, oi? M’ha sabut molt de greu perdre-me-les... La que sí que m’ha saludat abans és la Runa, no sabia que també freqüentés aquest lloc... Quin ambient, no?

Sí, Can Tomàquet era un bullici de gent parlant i explicant nècdotes, però en realitat només hi havia un afer d’interès comú i general dissimulat rere totes aquelles converses, i en Pitets treballava en la direcció del que tothom desitjava:

- Dicàpnèip, ja t’he dit que és normal el que et passa, no és la primera vegada: desconcert, desconfiança, desubicació... Són efectes habituals de les pocions que utilitzes, i entenem que no vulguis saber com les fabriques, però hauries d’intentar fer un esforç i provar de fer un mica de segona, ni que sigui per tranquil·litzar-nos, ho entens, oi? No et vull pressionar, però has de comprendre que no podem estar repetint la mateixa escena cada nit, tu desconfiant de nosaltres i nosaltres havent-te d’explicar la mateixa història una vegada i una altra...

Realment en Dicàp se sentia malament d’haver desconfiat dels seus amics, ara que tan bé el tractaven i l’intentaven ajudar, tot i que si la desconfiança era deguda als efectes de les pocions ell no podia pas fer-hi gaire.

El que passava era que en aquell moment tenia tot Can Tomàquet dissimulant i pendent d’ell i de si feia o no alguna poció de les seves.

- És que ja saps que no sé com les faig les pocions, Pitets...

Això era ben veritat, i tots ho sabien. Com sabien també que el millor era ni parlar-ne, en Dicàp els ho havia repetit més d’un cop, i per aquest motiu, tot i que tothom estava al corrent de l’existència de les pocions, havien preferit dissimular des de que en Dicàpnèip havia entrat al local. Els hi havia explicat diverses vegades que el que necessitava era no pensar-hi, relaxar-se i anar fent vida normal, que segur que el mateix devenir el portaria a l’elaboració, distribució i ús de les preciades pocions que tots ansiaven. Però al mateix temps el desig superava la capacitat de contenció, i qui més qui menys aquella nit havia intentat contactar amb ell en algun moment i demanar-li algo, llançant-li una miradeta discreta o acostant-se a la taula on seia, fent-li cares rares i somrient-li amablement.

Ell provava d’assimilar tot el que en Pitets li havia explicat mentre intentava recordar alguna cosa referent a l’elaboració d’aquella segona poció que tothom li demanava, però tanta pressió el descol·locava i no aconseguia veure-hi clar.

Després d’acabar-se l’últim glop de crunèpies va aixecar-se dient que havia d’anar al lavabo i s’hi va dirigir entre l’ansiosa multitud que l’envoltava i li picava l’ullet al seu pas. Un cop dins es va dirigir a l’aixeta de la pica i es va mullar i remullar les mans en un d’aquells moviments que tan bé li anaven per relaxar-se i pensar amb tranquil·litat. Va recordar de sobte en Viratge i tota la història del robot. Des de que havia entrat a Can Tomàquet, amb tot lo de les pocions i les miradetes de la gent, no hi havia tornat a pensar, i potser ara que havia recuperat la confiança en els seus amics podia sortir i explica’ls-hi tot el que havia passat: primer que en Viratge era a casa seva, cosa que ja faria que flipessin bastant, però res comparat amb la impressió que els hi causaria el fet de saber que el mussol robot l’havia construït ell, en Dicàpnèip, amb les seves pròpies mans i habilitats. Si tot el que havia explicat en Pitets era veritat, i en Dicàpnèip ara no en dubtava en absolut, era importantíssim que els hi comuniqués lo abans possible que el cas estava com aquell qui diu resolt, o gairebé. És clar que el robot s’havia parat, i ell no havia sabut com engegar-lo de nou ni havia pogut descobrir com recuperava l’energia, però la qüestió era que havien trobat el mussol molt abans del que esperaven; i tot i els interrogants que podia provocar el fet de que el robot fos creació seva, estava clar que la resolució del cas era imminent.

Content i disposat a explicar-ho tot a l’Scúrga i en Pitets, en Dicàpnèip va sortir del lavabo, preparant-se per veure la cara de sorpresa que farien els seus companys quan sentissin el què els hi havia de dir, però es va quedar de pedra en veure que el descontrol que hi havia muntat abans a la sala no era res comparat amb el desmadre que s’havia organitzat i que en aquell moment dominava completament tot l’ambient a Can Tomàquet. Tres noies mig despullades corrien amunt i avall per la barra mentre diverses persones s’enfilaven a les taules i ballaven, els més atrevits no es tallaven ni un pèl i s’afegien al despilote que s’extenia pel local; entre el soroll i la cridòria tothom s’anava despullant i tiraven la roba enlaire mentre reien i cantaven, i en Dicàpnèip ja no veia els seus companys per enlloc. Algunes cares van començar a sonar-li, de cop va reconèixer en Ribrèts i la Sulga, quin parell, i també l’Encàpstics i la Grèincòlst, que deunidó com hi anaven... Sota un tamboret va veure la Crònsia, amb els ulls en blanc i fent bombolles de saliva amb els llavis, i al seu costat fent el pi hi havia un noi que en Dicàp va recordar que es deia Micrulp i que esternudava sense parar rient com una col... Sí, ara els recordava tots, havien estat allà desfaçant-se junts un munt de vegades, i fins feia uns instants no els havia ni reconegut. De cop va descobrir en Pitets enganxat a la pota d’una cadira, mirant-se-la amb un sentiment desmesurat, abraçant-la i plorant d’alegria, i li feia petons sense deixar d’acariciar-la suaument. En Dicàpnèip se li va acostar, volia saber què estava passant, què havia passat mentre ell era al lavabo, i a més havia d’explicar-li tot lo d’en Viratge, però de seguida va veure que no era el millor moment, i de fet se’n va oblidar completament quan en Pitets va veure’l acostant-se i li va cridar:

- Dicàààp!! La hòstia, nano, la hòstia!! Com ho has fet? Ja l’has feta, no? Buaaa!! Però que bona... Mira mira mira..!!! És la bomba això, nano, la bomba!!

Estava delirant, i abans que en Dicàpnèip tingués la oportunitat d’atansar-se a la pota de cadira que el seu company li mostrava, va sentir la veu de l’Scúrgamis des de la barra, on s’havia enfilat amb la Prequi Sunata, que anava només amb mitjons i samarreta, i tots dos el cridaven:

- Dicàpnèip!! Mira, mira què fem!!

I saltaven de la barra i es tiraven per terra i feien el peix, s’arrossegaven per entre les taules com una serp i després es giraven i feien la bicicleta amb les cames amunt. L’Scúrga i la Prequi, tots dos alhora, en una coreografia sincronitzada d’una bellesa espectacular.

- Gràcies, Dicàp, gràcies!! – li deia la Prequi Sunata despullada al costat del seu amic, que també s’estava traient la roba i la llançava enlaire.

Decididament no era el millor moment per explicar res de robots i mussols. La Runa va creuar per allà davant fent uns saltironets com un cangur, amb les dues potes alhora i les mans en posició de suricata; també completament nua perseguia una de les galledes que pel que semblava s’hauria quedat una estona més en saber que en Dicàpnèip havia aparegut per allà. De sobte totes les galledes al complet van creuar la sala amb en Gipoll corrent al darrere fent voltes sobre ell mateix, i davant dels lavabos en Dicàpnèip va veure la Grèincòlst i en Ribrèts jugant a un joc molt curiós que consistia en posar-se l’un al davant de l’altre mirant-se com en un mirall i anar fent les cares i expressions que feia l’altre, ensenyant les dents i posant el nas en forma de ganxo mentre feien sons guturals i gemegaven. En veure’ls en Dicàp va recordar haver-hi jugat algun cop, sabia que li encantava aquell joc, i li hagués apassionat quedar-se una estona més amb tota aquella bogeria de gent en aquell desbordat estat. De fet ja estava a punt de començar a despullar-se i penjar-se d’una de les làmpares que decoraven el local cridant desquiciadament, quan de sobte, en mirar amunt i veure la làmpara que penjava del sostre de Can Tomàquet, li va venir al cap una imatge intuïda en el seu subconscient, apareixent com una revelació repentina: era la imatge de la làmpara taronja del seu escriptori, encesa, amb en Viratge allà al costat reposant i obrint els ulls de cop.

Capítol IX

Com podia haver-ho oblidat?

Estava claríssim: ho havia oblidat pels efectes de la primera poció.

Però ara ho recordava: en Viratge recuperava l’energia gràcies a la lampareta taronja que hi havia a casa seva sobre l’escriptori. No era una làmpara normal aquella, en Dicàpnèip havia hagut d’instal·lar-hi una bombeta especial de fabricació pròpia que per algun complexe funcionament, que ara mateix no recordava, permetia que en Viratge carregués la bateria que feia moure el motor central del seu cos de robot.

En recordar-ho havia hagut de sortir corrent de Can Tomàquet, deixant allà desfaçats els seus amics, i no havia tingut temps d’explicar res ni a en Pitets, que quan ell havia abandonat el local seguia refregant-se amb la mateixa pota de cadira, ni a l’Scúrga, que encara es cargolava per terra amb la Prequi Sunata fent el cuc. Feia gràcia veure’ls en aquell estat, i anava pel carrer saltant de tapadora en tapadora, camí de casa seva, recapacitant sobre tot el que havia passat a Can Tomàquet aquella nit. ¿Era possible que fos degut a la segona poció que tota aquella gent es trobés en aquell desmadrat estat? Si això era així era bestial; i terrible al mateix temps. Perquè ell no recordava haver fet res d’especial i de cop tothom s’havia tornat locu enfilant-se i cridant apocalípticament en un descontrol de situació que el jove bruixot no recordava haver viscut abans.

Però en tornar-li la revelació de la làmpara i en Viratge s’havia vist obligat a marxar, necessitava arribar a casa de seguida. Allà l’esperava en Viratge, segurament amb la bateria ja carregada, doncs si no li fallava la intuïció, la lampareta taronja s’havia quedat encesa i el robot estava allà al costat mateix, sobre la taula, carregant-se.

Sí, li venien a la ment les imatges dels plànols que havia fet del complexe sistema d’energia que alimentava aquell mussol, havia desenvolupat una sèrie de complicats mecanismes d’enviament d’ones que feien que la freqüència òptima de la llum que projectava la lampareta es filtrés entre el plomatge de l’animal, que no havia de fer res més que quedar-se quiet a menys de dos metres de la llum, i al cap d’una estona recuperava la bateria que li permetia moure’s i volar.

¿N’hi hauria hagut prou amb l’estona que en Dicàpnèip havia estat a Can Tomàquet perquè en Viratge recuperés la seva energia? No sabia quantes hores devien haver passat, potser un parell, però era impossible de tenir-ho clar, havia perdut completament la concepció del temps; primer amb el vagabundejar que l’havia dut fins al bar en un estat semi-hipnòtic, i després tota l’estona que els seus amics li havien estat explicant lo de les pocions, i el desmadre que havia presenciat en sortir dels lavabos, que potser s’havia allargat més del que creia...

Sí, segur que n’hi hauria hagut prou.

Segur que en Viratge estaria ja completament recarregat i preparat per ser estudiat amb tot deteniment.

Allargant la cama per arribar d’un sol salt a una tapadora rodona de les més grans, va tornar a recordar els últims instants a Can Tomàquet, amb la Prequi en pilotes donant-li les gràcies un cop més abans de veure’l sortir per la porta, i ell, que no havia acabat d’entendre què li agraïa, s’havia limitat a desitjar-li sort amb el campionat de parxís, dient-li que ja els aniria a veure en alguna eliminatòria, cosa que havia provocat l’aparició d’una ganyota d’estupefacció a la cara de la noia, que tot seguit havia arrencat a riure desconsoladament. Era impressionant la Prequi, descomunal... I l’Scúrga també, clar, quin crack el molt cabró, s’ho havia inventat tot lo del campionat? O és que la Prequi estava massa desfaçada per la situació i realment no recordava els entrenaments que devien estar fent plegats a les tardes...?

En realitat mai les aconseguia trepitjar totes, les tapadores. Sempre n’hi havia alguna que se la descuidava, o feia veure que se la descuidava i la ignorava expressament, perquè per trepitjar-la hagués hagut de fer una cabriola massa excèntrica, o egocèntrica, i no volia cridar massa la tensió i que el prenguessin per boig.

Quina llàstima no haver-li pogut dir a en Pitets que tenia el robot a casa seva, segur que hauria flipat! Però bueno, almenys tenia la tranquil·litat que l’endemà apareixeria a la oficina amb el mussol en ple funcionament, i amb això sí que es quedarien de quadro, aquell parell... Ja tenia ganes de veure les cares que hi posarien, l’Scúrga fent-se l’interessant, com si no n’hi hagués per tant, i en Pitets abalançant-se sobre el robot, flipant i preguntant d’on havia sortit... Fliparien, segur, i el més bo és que ell hauria estat l’artífex principal de la resolució del cas, igual havia contribuït en més d’un 78% del total de la investigació. Un 78, que reduït a una xifra suma 6, però potser més i tot, qui sap si no hauria estat causant fins i tot del 85%, cosa que li donaria un resultat de 4, que era menys que 6, però la meitat doblada sempre es pot tornar a reduir a una sola xifra, de manera que passi a significar una altra cosa...

En Dicàpnèip va arribar a casa encara dubtant sobre quin era el percentatge exacte de contribució personal en la resolució final del cas, i en obrir la porta, esperant trobar-se allà el robot per començar a estudiar-lo immediatament, va descobrir que efectivament la lampareta taronja seguia encesa amb l’ampolleta d’aigua al seu costat i tot l’escampall de plànols intacte pel laboratori, però curiosament en Viratge no estava on ell se l’esperava. Potser en recuperar l'energia havia saltat de la taula i s'havia amagat en algun racó, rere algun d'aquells paperots que omplien el taller. En Dicàp va mirar a dreta i esquerra buscant l’animal per tota l’habitació, sota la taula i entre els papers mig cargolats del terra, però no se’l veia per enlloc, i això no li agradava.

La conclusió a la que va arribar fou que es podia confirmar que el mussol havia recuperat l’energia, tal com ell havia previst, perquè la finestra de sobre l’escriptori seguia oberta i en Viratge no hi era per enlloc.

Capítol X

Un desert immens s’estenia al voltant d’en Dicàpnèip en una espècie de crepuscle difuminat i grisós. Mirés cap on mirés només veia terra i més terra, i si girava sobre sí mateix no aconseguia veure res que no fos aquell desert enorme extenent-se fins a l’infinit. Estranyes sensacions recorrien el seu cos intentant reconèixer aquell estat. Se sentia com una garça solitària al capdamunt d’una branca pelada en ple hivern a punt d’alçar el vol en picat sobre la plana deserta. En un moment donat van aparèixer per l’horitzó una espècie de núvols entrenyinats amb tonalitats rosades i ataronjades movent-se de manera confusa i canviant de colors a una velocitat vertiginosa. S’acostaven i creixien i anaven cobrint el cel mica a mica mentre el terra del desert s’obria i canviava de forma sota els peus d’en Dicàpnèip, que s’ho mirava sense captar què fallava exactament. De cop van arribar un parell de granotes en sidecar i van aparcar el seu vehicle al costat del bruixot. Obrien les cremalleres d’unes bosses d’esport que duien i n’extreien gespa i prats, i després quatre palmeres i un petit estany, que van col·locar directament sobre la superfície del desert grisós, que ara semblava turquesa amb els oasis que les granotes hi havien instal·lat. Llavors en Dicàpnèip va veure en Pitets sortint de l’estany vestit amb una escafandra antiga i oferint un got de sucre vist a l’Scúrgamis, que refusava perquè prenia brúnsies i jugava a parxís sota una de les palmeres amb la Prequi Sunata, la Runa i en Gipoll. Tiraven els daus amb fúria i rufaven bidallets sense parar. La senyora d’en Viratge va passar pel seu costat vestint un davantal de quadrets de mil colors, i de les butxaques n’anava traient fotografies que mirava i se les tornava a guardar, o les llençava enlaire enfurismada perquè no era la foto que buscava. Una de les fotografies va caure prop dels peus d’en Dicàpnèip, que la va agafar i se la va mirar encuriosit, descobrint-hi la imatge del noi blau del carrer Cohet jugant amb una baldufa, just a punt de tirar-la; i de cop la imatge es posava en moviment i el noi blau sortia de la fotografia i apareixia per l’oasis on les granotes seguien traient coses de les seves bosses amb cremalleres gegants i havien començat a muntar un bar i unes tapadores metàl·liques. En Dicàpnèip mirava la baldufa girant a la porta del bar i s’acostava a les tapadores, descobrint que tenien estranys números de sèrie i lletres inintel·ligibles, però ell provava de sumar totes les xifres i reduir-les a una sola unitat, cosa que li resultava impossible perquè allà al costat mateix la partida de parxís seguia en marxa i el bruixot es descomptava quan sentia la Prequi demanant un cinc, o en Gipoll maleint-se per haver tret tres sisos seguits. La Runa s’havia posat un pitet on apareixien les galledes en una imatge promocional del seu últim espectacle i l’Scúrgamis aixecava la mà per demanar més escuradents quan veia passar en Pitets, que ara duia un casc antic d’aviador. Al fons d’un dels carrers que havien muntat les granotes en Dicàpnèip hi va veure aparèixer una noia que s’acostava, però no la reconeixia, tot i que venia de cara, i llavors ella s’ajupia prop del noi blau, que intentava comunicar-se amb una comunitat de formigues que havien aturat la seva fila un moment i s’escoltaven les propostes del vailet. Quan el bruixot intentava saber de què parlaven les formigues ja no hi eren i la noia, aixecant-se, desapareixia del lloc saludant-lo. Però si era la Cresta! Que Guapa!! On anava? Merda, ja no hi era! Cresta!! Res, havia desaparegut, i ara s’acostava una altra vegada la dona d’en Viratge, però el davantal era de topos verds i a les fotos que llançava enlaire només hi apareixien matrícules i més matrícules, que en Dicàpnèip intentava sumar i reduir. Sumar i reduir. Res, impossible, el desconcentrava la veu del noi blau, que seguia rere seu ajupit, escrivint ara un anònim en un tros de cartró. En Dicàp no aconseguia veure què hi posava, perquè de cop veia passar un personatge que semblava talment en Napoleón Bonaparte prenent-se una coca cola en una espècie de góndola que surava sense direcció aparent, però dirigint-se en realitat cap a una carena de muntanyots que havien aparegut, com si de l’Himalaya es tractés. Napoleón abandonava la góndola i s'instal·lava en una petita illa a fabricar sabó i prendre llimonada amb una sardina que no parava de tossir. De darrere d’una de les gegantines muntanyes de l'Himalaya en va sortir en aquell moment un mussol volant i els que jugaven a parxís van desmuntar la partida i li deien al noi blau que agafés un cocodril per perseguir-lo, però el mussol era més ràpid i ja s’havia fet fonedís. Mentrestant la Prequi Sunata es morrejava amb en Pitets sota una palmera, vestint unes calcetes amb cors i una samarreta de tirants negra, i es posava vermella quan en Gipoll s’acostava amb un grapat de números a les mans que deia que no sabia on deixar-los. La Prequi i en Pitets paraven de magrejar-se i miraven en Dicàpnèip, indicant que potser ell estaria interessat en els números, i l’Scúrgamis també s’afegia al comitè, insistint en que la Runa li havia dit que aquells números eren per en Dicàp. En Gipoll va baixar del cocodril i volia encarregar-se ell mateix d’entregar totes les xifres al bruixot, però en Dicàp no els volia ni veure, tots aquells números materialitzats, preferia anar a buscar el noi blau del carrer Cohet, que havia deixat d’escriure anònims i ara embolicava la baldufa amb un fil de formigues. Al seu costat la Cresta l’ajudava i li feia un petó suau entre els cabells abans de pujar al sidecar de les granotes i sortir disparada. Hi havia un terrabastall terrible sota la palmera perquè la partida de parxís havia tornat a començar i la Runa feia trampes: no havia volgut obrir la barrera! Així que ara s’enfadava i començava a repartir pitets per tothom, i cada pitet portava una imatge diferent d’algun moment de l’impressionant espectacle de les galledes, però quan en Dicàpnèip intentava agafar algun pitet i mirar-se’l només hi veia números i tapadores metàl·liques que es desfeien com si de formatge fós es tractés. El noi blau del carrer Cohet va agafar en aquell moment la góndola i va anar fins a l’illa de l’Himalaya on Napoleón seguia prenent-se una coca cola rere l’altra davant d’un ventilador enorme mentre uns kosakos fabricaven sabó i més sabó. La senyora d’en Viratge plorava sota un cirerer amb una fotografia a les mans on apareixia la Cresta Gibrolleta abraçada a un sac de boxa. En Viratge va passar volant un altre cop i tot d’una en Dicàpnèip havia ocupat el lloc del sac de boxa i era ell qui s’abraçava amb la Cresta, que s’ajupia amb ell a recollir la baldufa i preguntar-li a les formigues què els hi havia semblat l’experiència del cordill. Sense que passés res d’especial van desaparèixer tots i en Dicàpnèip es va trobar sol enmig d’un silenci intermitent trencat per fugaces aparicions de gent que li feia l’ullet i li preguntava per les pocions. Ell no responia, no calia, se’ls mirava com passaven i escoltava atentament el que li deien. Quan va notar que era el moment es va girar i va enlairar-se cap a la lluna, que havia vist que ja creixia...

Capítol XI

En aquells dies ja no se sorprenia gens quan es despertava sense recordar res del que havia estat fent el dia abans. Li passava sovint, i sabia perfectament què significava: havia tornat a fabricar pocions. Normalment acostumava a llevar-se ben trasbalsat i amb la sensació de no haver parat de viatjar en tota la nit, així que el primer que se li acudia era investigar i esbrinar tot el que pogués sobre les suposades pocions: com eren, com les feia, d’on apareixien i quin funcionament tenien. Per sort començava a notar també que en realitat no calia capficar-s’hi gaire i estava aprenent a acceptar que les pocions eren un bon invent, si feien oblidar certes tonteries prescindibles ja li semblava bé, i fins i tot sentia que podia confiar més en ell, en els seus actes, les seves impressions...

Així que en Dicàpnèip acabava sempre convencent-se que el millor era no donar-hi gaires voltes i seguir fent vida normal, que si en algun moment la seva rutina diària el duia a l’elaboració, distribució i ús de certes pocions màgiques, ja s’ho trobaria quan calgués i ho encararia com en aquell moment toqués.

Ara el que tocava era llevar-se, una dutxa, i cap a la oficina.

Els companys de feina eren tots molt bona gent i en Dicàpnèip s’hi trobava sempre a gust, se sentia molt ben tractat i gairebé mai no era rebut amb despreci o menyspreu. Però estava pensant justament això quan ja sortia de casa i va cridar-li l’atenció una llibreta groga oberta sobre la seva taula de treball. Què era aquell escampall de paperassa per tot el taller? Li sonava, però ara li era igual. S’havia quedat petrificat en veure les lletres grosses apuntades a la seva llibreta personal, la llibreta groga que hi havia sobre l’escriptori.

La primera anotació el va deixar glaçat. Deia:

- Pitets i Scúrga → no confiar

Què significava allò?

Era la seva lletra, sens dubte, però... Quan ho havia escrit? I sobretot: què significava? A què es referia? Era possible que es referís als seus companys?

Ell sabia que l’apreciaven, recordava sentir-se molt còmode en la seva companyia... Però ara, veient aquella nota, l'assaltaven els dubtes.

Va haver de mirar-la una altra vegada i llavors va descobrir les altres dues anotacions:

- robot Viratge → fet per Dicàpnèip!

- foto Viratge → quan disparada ??

Robot Viratge. Aquest nom li sonava. Viratge. Deia que era un robot...?

I foto Viratge. Qui cony era aquest tal Viratge? S’havia deixat ell mateix unes anotacions en codi que ara no podia entendre...?

Va concentrar-se molt, intentant recordar alguna cosa, qualsevol detall, tancant els ulls i pensant profundament en el nom Viratge, però de moment no li venia res al cap. Va obrir els ulls notant que necessitava un glopet d’aigua per aclarir-se la sequedat de gola, i mentre bevia de l’ampolleta de damunt la taula va fixar-se un altre cop amb tot l’escampall de paperassa i plànols que hi havia tirats per l’habitació. Eren dissenys de robòtica i construcció d’artefactes, hi havia esquemes i dibuixos amb anotacions confuses, línies i guixarots als marges... I en un dels fulls, en una cantonada, un esbós d’una espècie d’ocell: un mussol.

Això!

Ara li semblava recordar alguna cosa, sí...

En Viratge, el mussol...

Sí, en Viratge era un mussol, exacte, un mussol que en realitat era un robot que havia fabricat... Ell mateix. Podia ser? Sí, ho intuïa, ho sentia... I tant! Era això, de cop ho va notar clarament, ho sabia: En Viratge era un mussol robot, i ell n’era el constructor.

Així que ja entenia la segona anotació - robot Viratge → fet per Dicàpnèip!

Però no sabia encara què significava la tercera, la de la fotografia:

- foto Viratge → quan disparada ??

Foto? Quina foto? Quan disparada? Què volia dir allò?

I el que més el preocupava era el sentit de la primera anotació, la que li aconsellava no confiar en els seus companys. Semblava tenir un significat claríssim, però no acabava d'entendre perquè no hauria de confiar-hi.

Va recapacitar una mica més i va comprendre que si s’havia deixat aquella nota era en previsió de necessitar saber alguna cosa que en un futur pogués oblidar degut als efectes de la primera poció. Per alguna raó que de moment desconeixia havia escrit unes anotacions a la seva llibreta groga, conscient que les informacions que anava descobrint podien ser vitals per a l'evolució del cas que investigaven i era important no oblidar-se'n. Li sonava tot allò del robot mussol, i li feia ràbia no entendre la tercera anotació, que de ben segur era important, però es consolava pensant que almenys havia aconseguit desxifrar les dues primeres.

Ell era el fabricant del mussol, una informació molt curiosa, però no pas més que l’advertència de desconfiança envers l'Scúrga i en Pitets. No acabava d’entendre-ho, ell tenia la sensació de que realment l’apreciaven, fins i tot s’hagués atrevit a dir que eren els seus amics, però davant de l’evidència va acabar convencent-se de que si ho havia apuntat a la llibreta groga devia ser per algun motiu important, de manera que d'ara en endavant faria cas de l’advertència.

Es faria cas.

De moment no confiaria plenament en els seus companys, o sigui que no els explicaria que era ell qui havia construït el robot Viratge, tal com havia descobert.

Capítol XII

En Dicàpnèip va entrar a la oficina i es va trobar en Pitets ja instal·lat rere les lents del microscopi examinant algun tipus de document. No sabia què devia estar mirant el seu company, però no volia molestar, així que va penjar la jaqueta al penjador i es va dirigir a la màquina de cafè intentant no fer gaire soroll.

- Te’n recordes que no queda sucre, oi? - va sentir que deia en Pitets sense aixecar la vista del microscopi – Si vols truca a l’Scúrgamis i que en pilli.

- Ah, vale... – va dir el bruixot dirigint-se al telèfon – Què mires?

En Dicàpnèip no va rebre resposta i mentre marcava el número de l’Scúrgamis va veure com el seu company treia un document del microscopi i n’hi posava un altre. Cinc, sis tons... L’Scúrgamis no l’agafava mai.

- Pitets què fas? – va insistir en Dicàp amb el telèfon a la mà -. Què és això que mires? – Nou... Deu? Merda! S’havia descomptat!

Va penjar el telèfon i va provar d’enviar-li un missatge mental al seu amic Scúrga demanant-li que portés sucre per la cafetera de la oficina. Quan estava acabant de pensar-ho ben profundament va sentir que en Pitets preguntava:

- Què tal les pocions, Dicàpnèip? Ens vas deixar fets una festa ahir, eh...

Què?!?

Les pocions?

En Pitets li estava preguntant per les pocions?

Però si en principi ningú en sabia res, de tot allò...

En Dicàpnèip no sabia què respondre, però per sort l’altre semblava haver-ho preguntat per preguntar, com per dir alguna cosa, només per donar una mica de conversa, perquè de fet seguia inclinat sobre el microscopi i no feia pinta d'esperar una resposta immediata del jove bruixot, que es va limitar a dir:

- Ah, sí, bé... – i acostant-se al seu company insistia - Què estàs analitzant Pitets?

Res, no hi era.

- Pitets!

- Què? – en Pitets va alçar la cara i el va mirar, a ell i al microscopi alternativament, un parell o tres de vegades, com si estigués encara desubicat i provés de tornar al món real -. Ah, mira, és la foto d’en Viratge – va dir finalment -. Té, mira.

En Pitets es va aixecar oferint-li el seient a en Dicàp perquè mirés ell també a través del microscopi, però en Dicàpnèip s’havia tornat a quedar glaçat.

En Viratge

Viratge.

Era el nom que havia vist escrit a la seva llibreta groga.

Sí, era el robot que ell havia construït, i en Pitets estava mirant-ne una fotografia. Per un moment gairebé se li escapa la informació: l’havia fet ell aquell mussol! Però de cop va recordar l’advertència de desconfiança envers els seus companys i va preferir callar-s’ho.

Prenent seient davant del microscopi va dissimular:

- Ah sí? A veure...

- Estava intentant descobrir algun detallet nou – va comentar en Pitets -, em va estranyar una mica tot el que ens va explicar ahir aquella dona, sobretot perquè en un principi no havia dit res de cap pampallugueig dels ulls, i després a la tarda semblava que no pogués parlar d’altra cosa...

- Ah, sí, el pampallugueig, eh... – va dir en Dicàp mentre seguia fent veure que mirava pel microscopi.

- Sí, no sé, em sembla que tot això del pampallugueig pot ser important d’alguna manera. També estava provant d’examinar l’anònim que vem rebre ahir, no sé per què però se m’ha acudit que podia haver-hi alguna relació amb lo del mussol, tu què creus?

- L’anònim? – va preguntar en Dicàp que ara realment no sabia de què li parlava.

- Sí, l’anònim, no te’n recordes? El teníem penjat al suro de casos a l’aire, però tot d’una m’ha vingut de gust donar-li un cop d’ull... Té mira, fixa’t-hi, la cal·ligrafia realment sembla d’un nen de vuit o deu anys, però no hi ha cap falta d’ortografia i les efes i les emes tenen un aspecte molt diferent de les erres i les jotes. Té, mira, fixa’t, fixa’t quina essa aquí...

En Dicàpnèip anava assentint tota l’estona, fent com si entengués el que en Pitets li explicava, però estava massa desconcentrat com per aconseguir captar les subtils diferències que el seu company intentava mostrar-li entre les lletres. Tot i així es mirava aquella nota i per algun motiu li va sonar, recordava haver-la vist, però li feia por reaccionar segons com i que en Pitets descobrís que estava totalment perdut. A més, tenia clar que a casa seva acabava de llegir una advertència de no confiar en els seus companys, de manera que podia ser que tot aquell espectacle del microscopi fos un muntatge, una trampa d’en Pitets i l’Scúrga per descobrir-lo i que hagués d’explicar el que sabia: que aquell robot de la foto l’havia fet ell.

Ah, no... No ho confessaria pas, no...

I la noteta... l’amenaçant anònim que en Pitets amb tant de detall havia estudiat descobrint petites diferències grafològiques, no ho diria pas que també li sonava, no... Però li sonava, i tant que li sonava! Tot i que no acabava de recordar de què... De quan...

Potser...

Podia ser?

Rumiava en silenci com si pensés en la possible relació entre la foto i la nota, i li va venir una imatge d’una baldufa i unes formigues, però seguia intentant recordar alguna cosa més concreta, més significativa...

- Què doncs? A tope amb les pocions, no? – va dir en aquell moment en Pitets.

- Què?

Però no va haver-hi temps per reaccionar perquè en l’Scúrgamis va irrompre a la oficina saludant amb efusivitat:

- Bon dia! S’havia acabat la llet, oi? – i efectivament en duia un litre sota el braç.

- No, de llet encara en queda, és el sucre el que s’ha acabat... – va dir de seguida en Dicàpnèip, content de que com a mínim l’Scúrga hagués notat alguna cosa quan li havia enviat el missatge mental.

- Ah, llàstima, de sucre no n’he dut! – va respondre l’altre, i traient-se un tros de cartró de la butxaca va afegir:

- Mireu què m’he trobat a l’entrada...

En Dicàpnèip i en Pitets van acostar-se al tros de cartró que els ensenyava l’Scúrgamis, però aquest ja tornava a fer-se el boig i enretirant el braç va fer unes voltes per tot el local abans de penjar el cartró al suro de casos a l’aire i apalancar-se xiulant a la seva cadira giratòria mentre treia un parell de mandarines de la butxaca.

- No voleu cantar una mica? – va preguntar un cop s’havia instal·lat còmodament i començava a pelar una de les mandarines -. Va, Dicàp, que si m’ajudes a improvisar una melodia guapa després xerrarem una estona de les pocions...

Les pocions.

Un altre cop!

Primer en Pitets, no feia ni tres minuts, i ara l’Scúrgamis...

Parlant-li de les pocions.

Així que en sabien alguna cosa...

Però què, exactament? Què sabien i què no? Potser sabien més del que ell mateix s’imaginava, i per això s’havia deixat una nota auto-advertint-se dels perills que corria si seguia confiant en aquell parell. Que curiós, perquè en principi ell tenia la capacitat de saber la sensació causada en la gent que l’envoltava, i el que sentia era que podia confiar-hi, en els seus companys. Semblava que l’apreci que li mostraven tractant-lo com un més era realment autèntic... I tanmateix, degut a la llibreta groga, havia de desconfiar.

No podia parlar obertament, i sabia que havia de vigilar molt tot el que deia, cada paraula pronunciada podia tenir diverses conseqüències.

Va mirar-se l’Scúrgamis i va dir:

- Ostres, fa molt que no veig el noi blau del carrer Cohet – i es va girar i va començar a encaminar-se cap a la porta de sortida, perquè ja no resistia més la pressió i necessitava respirar una mica d'aire fresc.

No se li havia ocorregut res millor ni entenia què significava allò del noi blau, simplement li havia sortit així, sense pensar, i li havia semblat que era una bona frase per despistar i abandonar la oficina com si res.

Però abans que aconseguís travessar la porta va sentir la veu d’en Pitets:

- Un moment!

En Dicàp es va parar en sec i va girar-se. L’Scúrgamis el mirava fixament amb la boca plena de grills de mandarina, mastegant pausadament i amb ironia a la mirada, i en Pitets va aixecar-se del microscopi.

- Dicàpnèip, qui és el noi blau del carrer Cohet? – va preguntar directament en Pitets.

En Dicàp se’ls mirava alternativament, ara a l’un, ara a l’altre, sense saber què dir ni com reaccionar. En Pitets insistia:

- Dicàp, fa un moment has dit que feia dies que no veies el noi blau del carrer Cohet, i ahir vas dir que l’anònim que vem rebre podia ser una broma d’aquest tal noi blau. Digues, qui és?

Però en Dicàp es resistia, tenia claríssim que no podia confiar en cap d’aquells sonats, necessitava sortir d’allà per entendre què estava passant i pensar què havia de fer. Anava a girar-se i fugir de cop, quan en Pitets, canviant el to, li va preguntar:

- Dicàpnèip, has tornat a fabricar pocions?

El bruixot va mirar el seu company als ulls.

L’Scúrgamis va intervenir per fi:

- Digues, Dicàp, n’has utilitzat, oi?

- Ho sabem, no passa res – insistia en Pitets amb el seu to més amigable -, ens ho pots dir, estem al corrent de tot, i no passa res...

Però en Dicàpnèip no les tenia totes.

- No passa res, Dicàp, de veritat.. Ahir mateix vem estar tenint aquesta mateixa conversa – va continuar en Pitets -, ja sabem que de vegades fabriques pocions i les utilitzes, i que hi han dies que et lleves trasbalsat i no recordes res, especialment després de fer servir la primera... Fins i tot ens has confessat que de vegades arribes a desconfiar de nosaltres, i és normal, és un efecte típic de les pocions, l’endemà estàs molt estrany i fas coses raríssimes, però no passa res Dicàpnèip, nosaltres som els teus amics...

- Sí, som els teus amics, Dicàpnèip... - intervenia l'Scúrga.

- El que volem és ajudar-te...

- Pots confiar en nosaltres...

- Digues, has tornat a fer servir pocions, oi?

- La primera, potser...?

- Bé... – va començar a respondre en Dicàpnèip vacil·lant – Sí, crec que sí... Podria ser...

- Molt bé, no passa res, està bé que ho acceptis, és el primer pas. Confia en nosaltres, d'acord? Llavors - va continuar en Pitets -, tu has parlat un parell de cops d’aquest noi blau del carrer Cohet, però nosaltres no sabem qui és. Ahir vas comentar-ho en veure l’anònim que va dur l’Scúrgamis, i avui encara no hem fotut ni un cop d’ull al nou cartronet, però quan ha aparegut per aquí t’has tornat a col·lapsar i has parlat un altre cop del tal noi blau. Qui és aquest noi blau, Dicàpnèip?

- Doncs la veritat és que no ho tinc molt clar... – va atrevir-se a explicar finalment el bruixot - Em sembla que és un xaval que veig de vegades al carrer Cohet jugant amb unes formigues i una baldufa, però no acabo de recordar exactament quan l’he vist, no sé, és com una sensació rara, com si fos un personatge que apareix de tant en tant als meus somnis...

En Pitets assentia rumiant mentre escoltava les explicacions d’en Dicàp. Va mirar-se a l’Scúrgamis, que ja havia tret l’escuradents rodó i escarbava entre els queixals, i després va girar-se de nou cap a en Dicàpnèip:

- Dicàp, creus que aquest noi blau podria ser el que ha escrit els anònims?

- Ostres, doncs no ho sé, potser sí...

- El d’ahir me l’he mirat del dret i del revés i no hi veig gaire cosa, només el que t’he comentat abans de les jotes i les erres – va continuar en Pitets -. Però igual si li fotem una ullada al nou tros de paper que ha dut avui l’Scúrgamis hi descobrim alguna novetat, què us sembla?

- Per mi genial – va dir en Dicàpnèip, que encara no acabava de saber què passava ni si podia tornar a confiar en els seus amics o no.

- I tu què hi dius, Scúrga? – va preguntar en Pitets – Et sembla bé si despengem ja la nova nota del suro de casos a l’aire i mirem què hi descobrim?

- Sí, vale, m’agrada...

Van acostar-se tots tres al suro que hi havia sobre la màquina de cafè i van despenjar-ne la nota que uns minuts abans hi havia col·locat l’Scúrga.

En mirar-la de seguida van notar que era una mica més llarga que l’anterior, semblava que el noi blau s’hi havia esmerçat força aquesta vegada, i havia utilitzat també trossos de diaris i lletres retallades de revistes.

En Dicàpnèip, l’Scúrgamis i en Pitets van llegir l’escrit, i cap d’ells no va entendre’n gaire el significat. Però en Dicàp, a part de no entendre-hi res, a més es va quedar glaçat en notar que d’alguna manera aquell anònim se li feia molt familiar:

El Asno de Bonaparte se tómo una Coca-cola, o una Docena.

Él, con su Fumarola en la Góndola del Himalaya,

tenía una Isla dónde estaba Jabonoso como un Kosako,

y le pidió una Limonada al Mono de la Noche de Otoño

que bailaba un Pasodoble con un Cocodrilo.

Ramona la Sardina tenía Tos,

y el Único Ventilador del Wagogo Xolífico

estaba Yoduroso pareciendo que Zozobrara.

Capítol XIII

En Dicàpnèip tenia diverses alternatives.

Si saltava cap a l’esquerra arribaria a una de les tapadores petites que acostumava a trepitjar només amb la punta del peu, però si saltava recte i una mica cap a la dreta arribaria d'un sol salt a una de les seves preferides, les de topos i rodonetes en baix relleu... I si des d’allà estirava bé la cama hauria arribat a una de les més difícils de veure, de les antigues amb lletres rares...

Però les alternatives de tapadores per trepitjar eren només un refugi, una excusa per no haver-se d’enfrontar a les dues alternatives reals que se li presentaven, i n’eren només dues: o recuperava la plena confiança en els seus amics i els hi explicava tot el que sabia, o seguia desconfiant encaparrat, fent cas de l’advertència que havia llegit de bon matí a la seva llibreta groga.

- 128! – Va exclamar en arribar a la porta de Ca la Runa.

L’Scúrga i en Pitets ja estaven entrant al local i segurament no l’havien sentit. Per sort! Que no es pensessin que no hi tocava... Però, 128? Un dos claríssim! Clar, les dues alternatives, el dilema permanent: hi confio o no?

Napoleón Bonaparte, l’Himalaya, la sardina que tossia... Gairebé tot el que apareixia en aquell delirant anònim li havia sonat. Els tres investigadors s’havien quedat bastant impressionats amb l’escrit, que realment semblava no tenir cap sentit, però en Dicàpnèip a més havia notat que tot el que descrivia li sonava, d’alguna manera... No sabia ben bé de què, i si ho hagués sabut potser tampoc ho hagués compartit amb els seus companys. Durant tot el matí en Pitets havia estat analitzant el tros de cartró amb el microscopi, comparant-lo amb la nota anterior, i l’Scúrgamis havia improvisat una melodia utilitzant com a estrofa la primera part de l'anònim.

Però en Dicàpnèip seguia col·lapsat, rentant-se ara les mans al lavabo de ca la Runa, on havien decidit d’anar a dinar abans de prendre una decisió sobre quin seria el següent pas.

En sortir dels serveis es va aturar un moment rere la mampara que feia de separador amb la zona menjador, on els seus companys seien fullejant la carta. Des d’aquest lloc en Dicàp va poder sentir el que comentaven els altres dos:

- Sí, realment aquest Dicàp és un crack! – deia L'Scúrga – Jo cada dia flipo més, ahir a Can Tomàquet no sé com s’ho va fer però la va tornar a liar grossa...

- Sí, sí, és impressionat... Llàstima que després els efectes de la primera el deixin tan trastocat, ha tornat a venir fins aquí saltant de tapadora en tapadora, i em sembla que les contava...

- Sí, i tant! Clar que les contava! I després encara en deu fer algo amb el número que li surt... Però si jo flipo, no saps mai en quin moment fa la poció, i de cop et trobes allà en mig d’un festival apocalíptic jugant a no sé què...

- Sí, és brutal aquest Dicàpnèip... Bestial!

Uau...

Estaven parlant d’ell!

I quines alabances i congratulacions...

Deien que molava?

Que fort...!

I era veritat que estaven al corrent de les pocions i que les havien utilitzat plegats... I era pels efectes de la primera que ell es desconcertava i acabava desconfiant fins i tot d’ell mateix...

Però en realitat se l’estimaven!

Ara ho sabia.

Estava emocionat, commocionat després de sentir el que deien els seus amics quan no hi era. Realment podia confiar-hi.

- Us he d’explicar una cosa – va dir sortint de darrere la mampara i prenent seient.

I els hi va explicar tot lo de la llibreta groga i que aquell matí s’havia estranyat molt quan havia vist l’advertència de no confiar en ells, però que havia hagut de guardar-se alguna informació, perquè també volia fer-se cas, i havia estat tot el matí dubtant entre confiar en ells o no; i mentre ho explicava es disculpava pels estats en que entrava i aprofitava per demanar un carpaccio de carxofa quan la Runa apareixia amb el pitet per en Pitets i la llibreta de prendre’ls-hi nota. De segon va demanar grapat de rumba fresca i per beure suc de sucre vist, que el tenia realment enganxat tot i que de moment no s’atrevia a reconèixer-ho.

El que sí que havia reconegut, per sort, era que havia desconfiat dels seus amics, i ara que arribaven els primers i descobria que tots tres havien demanat les carxofes carpacciades, es disposava a seguir parlant:

- Mireu, igual ara flipareu una mica, no ho sé, però amb aquest descontrol de còctels que em foto de primera, segona i a vegades fins i tot una mica de tercera, la veritat és que no sé què està passant i crec que m’haureu d’ajudar. Hi ha una altra cosa que m’he trobat apuntada a la llibreta groga aquest matí. A sota hi deia: Robot Viratge → fet per Dicàp. O sigui, que pel que sembla aquest mussol que busquem és un artefacte que he construït jo, tot i que no recordo com, ni quan, ni perquè. Què us sembla?

L’Scúrga i en Pitets escoltaven concentrats.

D’entrada s’alegraven molt de que en Dicàpnèip hagués recuperat la confiança en ell mateix i s’atrevís a compartir tota la informació que tenia, perquè sempre sabia alguna cosa més, però era difícil que aconseguís reunir el valor necessari per comunicar-se amb sinceritat. I quan el bruixot els hi va dir que el robot l’havia construït ell tampoc els hi va estranyar tant, perquè tots dos l’havien vist algun cop manegant artefactes i petits invents amb trossos de ferralla i xips electrònics que manipulava. De fet a la oficina havien tingut durant bastant de temps una petita galeta de broma que quan s'apagava el llum feia un soroll fluixet com de nevera saludant, i tot i que no sabien per què servia, tenien clar que l’havia construït ell, perquè l’havien vist treballant-hi i disfrutant cada cop que la galeta sonava... I ara resultava que el mussol que estaven buscant l’havia fet ell.

- Curiós, curiós... – va murmurar l’Scúrga.

En Pitets, per la seva banda, després de reflexionar un moment, va preguntar:

- Dicàpnèip, hi havia alguna cosa més apuntada a la llibreta groga?

- Ostres, doncs sí! Ara que ho dius, hi havia encara una tercera anotació...

- I què deia?

- Doncs deia: Foto Viratge → Quan disparada?

- Foto Viratge → Quan Disparada? – va repetir en Pitets.

- Sí, sabeu què podria significar?

- Mmm... Sí, suposo que es refereix a la foto d’en Viratge que ens va donar la dona perquè investiguéssim, la que mirava aquest matí amb el microscopi. La veritat és que pot ser una bona pista a seguir, podria haver-hi alguna relació amb la desaparició del robot...

- Doncs podríem anar a veure la senyora i preguntar-li – va proposar en Dicàp.

En aquell moment la Runa va portar-los els segons, tots tres havien demanat grapat de rumba fresca.

En Pitets va dir que li semblava bé anar a veure la dona i que així aprofitarien per comprovar el seu estat, ja que segurament devia estar força trasbalsada.

L’Scúrga va dir que li encantava la idea, perquè amb la Prequi no havien quedat fins l’endemà per triar els cubilets que utilitzarien al campionat de parxís.

En Dicàpnèip es va acabar d’un sol glop tot el sucre vist que li quedava i en va demanar un altra ampolla. Tenia la sensació que es descuidava alguna cosa, però no acabava de recordar què.

Capítol XIV

La senyora d’en Viratge seia al banc blanc del seu jardí mirant cap a la branca del cirerer on esperava que d’un moment a l’altre hi aparegués el seu amic Viratge. Encara faltaven unes quantes hores per les 21h45’ però havia decidit seure allà confiant que amb la seva presència d’alguna manera el cridava. Seia al banc blanc i mig en silenci murmurava “Vine, Viratge, vine, Viratge...” en un espècie de cantarella repetitiva a mode de mantra hipnòtic que la mantenia esperançada. El timbre de la porta va sonar però ella semblava no sentir res. Vine, Viratge, vine, Viratge... Un mosquit va picar-la al colze esquerre i quan va moure's per rascar-se una veu llunyana es va colar en el seu alienat estat. Era en Pitets traient el cap per sobre la reixa de la porta:

- Hola? Bona tarda! Que hi ha algú...?

La dona es va aixecar sobresaltada i va anar a obrir.

La imatge era bastant semblant a la que s’havia trobat el dia abans, amb en Pitets en primer terme saludant la bona tarda i l’Scúrga just rere seu traient el cap per sobre l’espatlla. En Dicàpnèip s’havia tornat a quedar mirant a l’altra banda del carrer, on hi havia una casa que havia reconegut de seguida, tot just girar pel carrer Tanga dins el cotxe d’en Pitets. Havia fet tot el trajecte en silenci, sumant matrícules i reduint-les a una xifra, i a més seguia intentant recordar què s’havia oblidat d’explicar als seus dos amics. Des de que havien sortit de ca la Runa tenia la sensació d’haver-se oblidat algun detall important, però com que no aconseguia recordar què era, havia preferit dedicar-se tot el viatge a sumar matrícules, confiant que els números resultants li aportessin alguna informació. I just quan estava sumant un 6348 que havia vist pujant pel carrer Gallumbus, en girar cap a Tanga, la casa de la Cresta apareixent majestuosa l’havia posseït.

- Que sap qui hi viu allà al davant? – va preguntar-li a la dona quan finalment va decidir-se a entrar al pati.

Però la dona no va semblar sentir-lo i ja estava arraconant en Pitets contra la valla i preguntant-li amb esverament:

- Què, l’han trobat? L’han trobat, oi? Me’l porten, senyor Pitets, me’l porten...?

No, no li portaven el mussol.

En Pitets va aconseguir calmar-la una mica, i quan la senyora va mig tornar en sí va proposar de quedar-se al jardí, per si en Viratge apareixia.

Es van acostar al banc blanc i en Pitets va preguntar:

- Així que per aquí no ha aparegut?

- No, senyor Pitets, aquí no ha tornat des del dia aquell que va marxar, ja ho veu... Vostès no tenen cap novetat? Qualsevol tonteria...

- Bé, de fet... Sí, hi ha algun descobriment que potser podríem compartir amb vostè, però abans hauríem fer-li una pregunta.

- Un descobriment?! Què és, què és...?!

Potser s’havia precipitat, en Pitets, dient-li que havien fet un descobriment, però no tenia problemes en recomposar-se i reconduir la situació:

- Un moment, si’s plau. Primer la pregunta: vostè ens va portar una fotografia d’en Viratge perquè provéssim de trobar-lo...

- Sí, l’han trobat? – va tallar-lo la dona.

- No, ja li he dit que no. Però deixi’m parlar.

- Sí, disculpi, digui, digui...

- A veure, per on anava... Ah, sí, la foto; ens podria dir quin dia li va fer la fotografia al mussol?

- Aquest mussol té un nom! – va ofendre’s la senyora.

- Disculpi, té raó: en Viratge. Recorda quan va disparar la foto d’en Viratge?

La dona va mirar en Pitets i els altres dos, que se la miraven en silenci esperant també una resposta. L’Scúrgamis s’inclinava endavant i enrere balancejant-se sobre ell mateix, i en Dicàp semblava que escoltava però estava pensant un altre cop amb la góndola de l’Himalaya. Potser era això el que volia explica’ls-hi...? Sí, devia ser això, havia de confessar: l’anònim li havia sonat, o més aviat les imatges que l’anònim descrivia... Amb la confiança recuperada no podia seguir amagant que l’anònim d’aquell matí li havia sonat. Confessaria, sí. Però no pas ara, clar, no era aquest el millor moment. Perquè ara la senyora d’en Viratge estava traient fotografies de les butxaques del seu davantal de quadrets vermells i blancs, i deia:

- Doncs no, senyor Pitets, no recordo exactament quan la vaig fer, la foto que els hi vaig donar... La veritat és que els últims dies no vaig parar de disparar i en tinc un munt, de fotos del meu Viratge... Miri, miri aquests ullets, se’n recorda del pampallugueig que li vaig explicar, oi?

Quina llàstima.

Tenia centenars de fotos fetes en diferents moments i dies, de manera que la teoria de que la foto tingués alguna relació amb la desaparició del robot perdia punts.

- Miri! – seguia la dona – Això va ser un dia que va venir i jo ja seia al banc i el vaig poder veure com aterrava a la branca del cirerer, li vaig fer aquesta foto mentre encara volava...

La dona li ensenyava el seu arsenal de fotografies a l’Scúrgamis, i en Pitets va aprofitar per endur-se en Dicàpnèip a l’altra banda del jardí i poder-li preguntar sense que la dona ho sentís:

- Dicàp, creus que li hauríem de dir que en Viratge és un robot?

En Dicàpnèip s’ho va pensar un moment, i finalment va contraatacar amb una altra pregunta:

- No ho sé, Pitets, tu què creus?

- Jo crec que sí, ahir ja li vem amagar aquesta informació, però la veritat és que veient-la tan afectada igual li aniria bé saber que en Viratge no és un mussol real, i potser així se li passa una mica aquesta dèria de fal·lera tan bèstia que la té com posseïda...

- I li direm que l’he construït jo?

- No, crec que de moment no cal, millor que no s’espanti. Fins que no sapiguem què significa tot plegat, em sembla que serà millor que ens guardem certs detalls de la investigació... Per cert, Dicàpnèip, tu vas construir el robot, però no recordes com, oi?

- Oi.

- Però com a mínim tindràs alguna idea o pista de com ho vas fer...?

- I tant – va contestar en Dicàpnèip sense alçar gaire el to de veu, controlant que la senyora no els sentís –. A casa hi ha un munt de papers i mapes de circuits electrònics, però quan me’ls miro no hi entenc res, com si no els hagués vist mai...

- Ja...

En Pitets rumiava en silenci.

Al banc blanc la dona seia al costat de l’Scúrgamis, que l’escoltava consolant-la mentre ella anava traient fotografies del davantal de quadrets. Veient-la tant afectada l’Scúrga va demanar-li a en Dicàp que li portés una mica d’aigua, i el jove bruixot de seguida va trobar-se a la pica de la cuina remullant-se les mans i omplint el got. Quan ja sortia, en passar per la tauleta rosa que hi havia davant la cuina, va veure el telèfon i li va venir una imatge de la Prequi Sunata en calcetes tirant un dau de parxís. Però al costat del telèfon hi havia una lampareta lila que també li va recordar alguna cosa: la lampareta taronja que tenia sobre el seu escriptori; i a continuació, immediatament, la imatge d’en Viratge al seu costat recuperant l’energia.

Ara ho recordava!

Era allò!

No només l’havia construït ell, aquell robot, sinó que a més havia estat a casa seva! Ara ho recordava... En Viratge havia estat a casa seva, sobre la taula de treball, al costat de la lampareta taronja... Carregant-se!

Havia de dir-ho a en Pitets, i anava a fer-ho de seguida, però per sort va pensar d'anar amb molt de compte perquè la dona en principi no havia de saber-ne res.

Va sortir al jardí amb el got d’aigua a la mà i es va dirigir al banc blanc on l’Scúrga seguia consolant la dona, que ara l’agafava de bracet.

- Gràcies jove... – va dir la dona agafant-li el got.

- No hi ha de què.

- Noia de què?

En Pitets es va acostar al banc blanc amb molta calma.

- Escolti... – va començar – Hi ha una coseta que encara no li hem comentat i que potser li agradaria saber...

- Sí, digui’m, l’escolto – va respondre la dona, que semblava que amb el got d’aigua i la companyia de l’Scúrgamis se sentia un xic recuperada.

- Bé, no li havíem volgut dir abans perquè no n’estàvem del tot segurs, però en Viratge...

- Sí, què, en Viratge què? – semblava que cada cop que sentia el nom del mussol hi hagués una descàrrega elèctrica en el seu cos.

- En Viratge...

- Què? Què em volen dir? - la dona obria els ulls com unes taronges mentre esperava que en Pitets li digués d’una vegada el què havien descobert.

- No s’espanti, però... En Viratge és un robot – va dir finalment.

- Un robot?

L’expressió de la seva cara no acabava de saber-se si era de tristesa o alegria. Els tres investigadors se la miraven atentament, per por de la reacció que pogués produir-se en l’estat anímic ja força preocupant en que es trobava. El temps va semblar aturar-se per uns instants.

- Un robot? Oh, que bufó... un robotet! – va dir finalment la dona – Ho ha sentit senyor Scúrgamis? El meu Viratge és un robot! Un robotet bufó que venia a veure’m!

I mentre tornava a començar a treure fotografies del davantal i ensenyar-les a l’Scúrga, que ja s’havia convertit en una espècie de confident de la senyora, en Dicàpnèip es va endur en Pitets un altre cop al racó tranquil de sota el cirerer on podien parlar sense ser escoltats.

- El vaig veure! – va dir intentant que la dona no sentís res.

- Què? - va preguntar en Pitets, que no entenia què li passava a en Dicàp, que de cop estava tan esverat.

- Que el vaig veure! Ara me n’he enrecordat, ahir al vespre! No només vaig descobrir que l’havia fet jo, el mussol, sinó que a més el vaig veure! Estava a casa quan vaig arribar i va recuperar la seva energia gràcies a una lampareta taronja que he inventat...

- Una què?

- Una lampareta taronja que tinc allà sobre l'escriptori, i en Viratge era dret al seu costat.

- I què se’n va fer? – va preguntar en Pitets, també xiuxiuejant.

- No ho sé, quan vaig tornar de can Tomàquet ja no hi era... Suposo que havia recuperat l’energia i va marxar.

- Hem d’anar immediatament a casa teva a investigar tots els plànols que hi tens – va dir en Pitets.

- Si, però un moment! – va tallar-lo en Dicàp – Un moment, Pitets, perquè si en Viratge estava ahir a la nit a casa meva carregant-se i va recuperar l’energia pot ser que avui a les 21h45’ aparegui per aquí...

Capítol XV

En Pitets conduïa amb calma pel carrer Petxina amb en Dicàpnèip de copilot perquè l’Scúrga s’havia quedat a ca la dona d’en Viratge fent guàrdia per si el mussol apareixia. Havien decidit separar-se i l’Scúrga era clarament el més indicat d’ells tres per quedar-se fent companyia a la senyora, que quan havien marxat l’arreplegava del bracet amb força i semblava no voler-se’n separar. En Dicàpnèip i en Pitets serien els encarregats d’anar a casa del bruixot a veure què trobaven en els plànols de fabricació del robot.

Travessaven carrers i avingudes dins el cotxe d’en Pitets i en Dicàp s’alegrava molt de poder anar de copilot, un lloc que normalment quedava reservat per a l’Scúrga. Van parar a un semàfor en vermell i just en aquell moment la van veure creuant el carrer.

El bruixot no s’ho creia.

Era la Cresta, la Cresta Gibrolleta!

En Dicàp va fer un bot al seient i el seu company anava a preguntar-li què li passava, però no va caldre, perquè la noia, acostant-se un momentet a la finestreta, va dir:

- Ei, Dicàpnèip! Què tal...? Ja has acabat el robot?

Ell es va quedar amb la paraula a la boca sense saber què respondre i es mirava aquella noia dels seus somnis embadalit; i quan anava a dir que sí, que ja l’havia acabat, el semàfor es va posar en verd i en Pitets va arrencar.

- Avisa’m si fas pocions! – va sentir que cridava la noia abans que el cotxe girés la cantonada perdent-se per Sotsduna.

Era la Cresta...

La Cresta Gibrolleta!!

La noia que tan i tan locu l’havia tornat no gaire temps enrere...

- Qui era? – va sentir que preguntava en Pitets – Ahir ja et va saludar en sortir del carrer Tanga, oi?

Però en aquell moment en Dicàpnèip no se’n recordava, del dia abans.

Què deia en Pitets? Que ja l’havia saludat? Però si no recordava haver-hi parlat mai, ell, amb la Cresta Gibrolleta...

I tot i així feia un instant ella l’havia reconegut pel carrer i li havia dit pel seu nom. O sigui que sabia com es deia... I el més impressionant de tot: li havia preguntat si havia acabat el robot! De quin robot parlava, d’en Viratge? Què en sabia ella d’aquell mussol? I després, tot i que potser no havia entès bé les paraules perquè el cotxe ja arrencava, la noia li havia preguntat per les pocions, o això li havia semblat sentir...

“Avisa’m si fas pocions!” havia cridat.

Que curiós...

- I què deia del robot? – va preguntar en Pitets, que seguia atent al volant però semblava haver escoltat també les paraules de la noia.

- No ho sé, Pitets – va confessar en Dicàpnèip -. A mi també m’ha semblat estrany, fa temps que no la veia...

Amb aquesta resposta el conductor va entendre que el jove bruixot no tenia ganes de parlar-ne, perquè recordava que el dia abans l’havia vist i saludat. Tot i que també era possible que en Dicàp no ho recordés, degut a les dosis de primera que es fotia i els estats en que es quedava després. Fos com fos en Pitets va pensar que era millor no insistir en el tema de la noia i va respectar el silenci que en Dicàpnèip proposava durant el trajecte fins a casa seva.

Silenci sonor en l’ambient, però no pas dins el cap d’en Dicàp, que era un terrabastall d’idees i pensaments i dubtes.

Com podia ser que la Cresta li parlés de les pocions? En Pitets vale, o l’Scúrga, fins i tot si en Gipoll algun cop n’hi hagués dit res encara ho hauria pogut assimilar... Però la Cresta!? La Cresta Gibrolleta?? No tenia sentit, devia haver-ho entès malament...

Però no; no ho havia entès malament!

La Cresta li havia dit Dicàpnèip, i això significava que sabia qui era.

Que fort, mai s’ho hagués imaginat...

Potser sí que algun cop podien haver-se creuat mitja saludada pel carrer, això ho podia arribar a acceptar... Però no, no... Es coneixien! Li havia dit Dicàpnèip i li havia preguntat pel robot i les pocions!!

Mentre en Dicàpnèip intentava asserenar-se i connectar amb el seu entorn immediat en Pitets va aparcar el cotxe i van baixar; eren a casa del bruixot.

En obrir la porta del laboratori l’escampall de paperassa va sorprendre tant a l’un com a l’altre. En Dicàp se’n recordava mínimament d’aquell matí, quan havia vist la llibreta groga i tot el descontrol de documents varis, que ara li semblava encara més descomunal i bèstia. Però en Pitets, que feia bastant que no anava a casa d’en Dicàpnèip, va al·lucinar completament en veure el sidral que hi havia allà muntat. Anava a preguntar què era tot aquell desgavell, però en fer-ho en Dicàpnèip ja no hi era, havia desaparegut. Es va girar buscant-lo a dreta i esquerra, però el bruixot s’havia esfumat.

Saturat pels fets que s'anaven succeint en les darreres hores en Dicàp havia necessitat sortir de casa i agafar un pelet d'aire. El kaos de papers del seu laboratori li havia provocat una sensació d'ofec irresistible, masses coses, masses sensacions... Un ambient opressiu com el que dominava l’atmosfera d’allà dins era molt més del que el jove bruixot estava preparat per assimilar en un moment com aquell, i en canvi s'estava trobant molt millor des de que havia sortit a respirar i caminar una mica pel trosset de carrer de davant de casa que es perdia cap a qui sap on. Havia estat una necessitat vital que segur que en Pitets comprendria, i de fet només serien dos minutets d'aire fresc abans de tornar a entrar i ajudar al seu company en l'intent d'esbrinar alguna cosa bona en aquell munt de plànols i papers que de ben segur devien contenir més d'una resposta interessant a la multitud de dubtes que havien sorgit darrerament. Res, amb cinc minuts de respirar i caminar una mica ja estaria un altre cop a punt per entrar i ocupar-se del cas amb tota l'energia que es necessitava. Cinc, deu minutets com a molt i altra vegada a donar-ho tot... Segur que en Pitets ja hauria començat a buscar entre la paperassa i estaria descobrint mil informacions que acabarien duent-los a la solució del cas. Deu minuts o un quart d'hora, qui sap... El temps era un factor molt oscil·lant en aquella situació i en Dicàpnèip n'estava perdent la noció cada vegada amb més facilitat. Ara caminava i caminava i notava el pes dels seus passos sobre la terra que trepitjava, omplia els pulmons d'aire i provava de sentir-se lliure i assaborir la realitat d'aquell moment que l'envoltava. Però li costava, estava molt cansat. Tornava a sentir que volia sortir d'ell mateix, deixar de ser ell ni que fos per un momentet, sortir d'aquell cos boig des d'on ho veia i ho vivia tot, tant si volia com si no. Tenia ganes de riure i plorar al mateix temps, no sabia què li passava, mirava al seu voltant i els colors i les formes tornaven a semblar-li estranyes, no reconeixia el que veia, tot li sonava i sabia que no estava perdut, però tenia la sensació d'estar totalment desubicat. Veia cors per tot arreu, a les pedres i a les taques del terra, a les fulles, en una escorça d'arbre, en un bassal d'aigua enmig del camí... Veia cors i li agradava. L'invadia una sensació molt curiosa, no tenia ganes de res en concret però sentia una il·lusió immensa de viure. Hi havia una llum preciosa acompanyant-lo en aquell passeig curatiu pel capvespre fonedís ple d'olors màgiques i ell caminava i caminava sense pensar-hi, provant tota l'estona de sentir tot el que sentia amb tanta intensitat com fos possible. I alguns moments gairebé ho aconseguia, de cop ja no es preocupava per treure tot l'entrellat al tema del mussol, sinó que provava de ser tal com estava i no capficar-se gaire, i quan ho feia tot era perfecte, res no tenia rellevància ni cap fet podia allunyar-lo de la connexió que sentia, no hi havia res prou important com per desconcentrar-lo i fer-lo sortir del seu camí...

En aquest estat mig levitatiu havia anat perdent la noció del temps i de l'espai, no sabia ben bé on era ni com hi havia anat a parar, però de cop es va trobar palplantat davant la finestra de Can Tomàquet, on semblava haver-hi un festival impressionant. Des de darrere el vidre podia veure com tothom reia i aplaudia, cridant amb entusiasme i fins i tot tirant flors a l'escenari, que quedava amagat al punt de vista del bruixot, però de seguida va entendre que un cop més hi havia actuació de les galledes, i pel que semblava l’estaven tornant a petar.

Sense dubtar-ho ni un pinyut, va obrir la porta i va entrar decidit al local.

Capítol XVI

La ovació que es va arrencar just en el moment que en Dicàpnèip entrava al local va ser descomunal. Va mirar cap a l'escenari però no va aconseguir veure cap de les galledes, que just acabaven d'abandonar l'escena, i per això el públic aplaudia i cridava demanant-ne encara una altra. No n'havien tingut prou, en volien més i més, però clar, les galledes ja havien marxat...

En una taula pròxima a l’escenari hi seien en Gipoll amb l'Scúrga i en Pitets, que de seguida que va veure entrar el bruixot es va alçar i se li va acostar:

- Però on t'havies fotut, nano? Quan has desaparegut d'aquella manera m'he preocupat una mica... Tot bé o què?

- Sí, sí, ho sento Pitets, no sé molt bé de què em parles però és que no tinc ni idea de què m’ha passat...

- Uau, vas a tope ja, eh... ¿No te’n recordes d’aquesta tarda, que quan hem arribat a casa teva te n'has anat de cop i m'he quedat allà palplantat amb tots aquells plànols i papers? No he entès res del que deien, per cert... Però bueno, no parlem de feina ara; digues, tenim algo de segona o què?

- Home, Dicàpnèip! - era l'Scúrgamis acostant-se amb un bidallet a una mà i una brúnsia a l'altre - Arribes ara o què?

- Mmmhh... Sí, ho sento, no he pogut venir abans...

- Saps que t'ho has perdut oi? L'han petat fort avui les galledes, han cantat la cançó del Bonaparte i tot!

- Ah sí? Quina és?

- Haha, com que quina és? Que ets bo nano! No dissimulis va, que la coneixes de sobres... Per cert, has fet algo de segona poció?

- Ei Dicàp! - la Runa s'acostava somrient - Vols dir que aquestes són hores d'arribar?

- Ja, m'he liat una mica pel camí...

- Tranquil, home, no passa res... Però escolta’m una coseta, tens pocions? Has fet algo? Segona, potser...?

En Dicàpnèip estava rodejat i saturat. Semblava que tothom esperava alguna cosa d'ell, i no sabia com podria aconseguir-la. Donant un cop d'ull al local va veure que la gent el buscava amb la mirada, intentant establir contacte visual i fent-li senyes interrogatives. La Prequi Sunata seia amb unes amigues en una tauleta rodona plena de brúnsies i també el va saludar en la distància. Ell seguia desubicat dissimulant com podia, intentant trobar una resposta ràpida i àgil per satisfer les demandes dels seus amics, que seguien allà esperant que fes quelcom.

- Què, no prens res? - va preguntar-li en Pitets salvant-lo - Va, demana't una brúnsia...

- No, merci, que no m'agraden gaire. Crec que em prendré unes crunèpies de siloma... Per cert, heu dit que les galledes han cantat la cançó del Bonaparte?

- Però mira qui ha arribat! - Era en Gipoll, que l'acabava de veure i ja s’acostava entusiasmat - Què passa Dicàpnèip, un altre cop arribant a misses dites eh...

- Ei, Gipoll! Sí, ho sento, no sé què em passa últimament...

- Que no saps què et passa? Ja t'ho diré jo, què et passa: que vas fins al cul de segona, o de primera, o de la que sigui que et fotis, ja no ho sé... Però bueno, de segona en tenim? N'has dut, oi? N'has fet, n'hi haurà...?

- És un abecedari! - va saltar la Runa en aquell moment

- El què és un abecedari? - Va preguntar en Pitets, que semblava que no hi era però estava permanentment pendent de tot.

- La cançó del Bonaparte - va explicar la Runa -. És un abecedari.

- Què vols dir? – l’Scúrga tampoc acabava d'entendre-la.

- Sí home! – i va començar a entonar la melodia del tema - El Asno de Bonaparte se tomó una Coca-cola, o una Docena. Él, con su Fumarola tenía una Góndola en el Himalaya... No ho pilleu?

- Ostres ara que ho dius...

- La A és Asno, la B Bonaparte, la C Coca-cola... Oi Dicàpnèip?

- No ho sé Runa - va respondre el bruixot en acabar el glop de crunèpies que li acabaven de servir -. Potser sí...

- Com que potser sí? - va intervenir en Gipoll - Però si m'ho vas explicar tu quan ens vas passar la lletra perquè les galledes la musiquessin.

- Què? Jo!?! - en Dicàp no sabia de què li parlaven.

- I tant! Que no te'n recordes de res? La vas escriure tu la cançó del Bonaparte.

- Ah sí?

- Sí! - va continuar en Gipoll - La vas escriure i me la vas passar perquè la fes arribar a les galledes. Em vas explicar que és un abecedari per aprendre morse, una espècie de mnemotècnica que havies descobert per saber totes les lletres en morse, per conèixer si tal lletra és punt-punt-ratlla, o ratlla-ratlla-punt, i tal...

- No ho entenc - En Dicàpnèip estava convulsionat per la notícia - I com funciona?

- No me'n recordo dels detalls tècnics, Dicàp! Però això ara és igual! Ara mateix lo que necessitem és una mica de segona poció, que mira com tens el personal d'ansiós...

Efectivament entremig de la xerrera i cridòria general que hi havia en l'ambient, que després del show de les galledes havia quedat fet un bon bullici, tothom li dirigia miradetes al bruixot i li guinyava l'ullet com esperant alguna cosa. Ell seguia posseït per l'estupefacció més gran imaginable, i es va disculpar per enèsima vegada:

- Ho sento, però ja sabeu que no sé com les faig, les pocions. I a més això que m'expliqueu del morse també m'ha afectat. Pitets, Scúrga, vosaltres no recordeu l'anònim que hem rebut aquest matí?

- Però amb què ens surts ara? Que hi té a veure l'anònim en tot això?

- No recordes què has fet fa un parell d'hores i de cop et poses a parlar de l'anònim del noi blau? Va Dicàpnèip, ara lo important és la segona, ja ho saps, i amb els anònims ja hi pensarem demà...

- Ja, però és que he trobat molt curiós que em digueu que la lletra d'una cançó que canten les galledes és clavada a l'anònim que hem rebut... En fi, vaig un moment al lavabo, ja torno.

Havent dit això en Dicàpnèip es va dirigir als serveis, i en creuar el local sentia el pes de totes les mirades travessant-lo enmig de comentaris xiuxiuejats a cau d'orella tipus "Ara, ara..." o "Ja veuràs...".

Ell no els hi feia gaire cas i seguia pensant en el tema del morse i la cançó de les galledes. Seria veritat que era ell qui l'havia escrit? I contenia un codi per desxifrar qualsevol enviament de morse...? I el més fort de tot: ¿quina relació tenia amb l'anònim que havien rebut aquell matí, pel que sembla amb la mateixa lletra que la cançó? A més aquell parell no havien tingut cap problema per referir-s'hi, i fins i tot havien anomenant el noi blau, gairebé donant per fet que l'anònim era obra del noi blau del carrer Cohet... Concentradament en Dicàpnèip es remullava les mans a la pica murmurant alguna melodieta mentre seguia rumiant. ¿Era veritat que l’anònim l’havia enviat el noi blau? ¿El coneixien, l’Scúrga i en Pitets, aquest noi que ell creia veure de tant en tant al carrer Cohet jugant amb les formigues? ¿I de cop el contingut del paperet era una cançó de les galledes? ¿I a més l’havia escrit ell? El que li encantava del lavabo de Can Tomàquet era que les aixetes no eren d’aquelles retràctils amb un espècie temporitzador en retrocés que fa que tinguis un temps limitat d’aigua, o que hagis de tornar a apretar el botonet abans no s’apagui... No li agradaven gens aquelles aixetes, a en Dicàpnèip! Per sort a Can Tomàquet eren totes de les normals, de les que tu l’engegues i l’apagues quan vols i no has de rentar-te les mans amb pressa ni cap tipus de pressió exterior, sinó que pots concentrar-te a pensar ben profundament tot el que vulguis pensar mentre et rentes les mans amb tota la calma. Potser sí que l'havia escrit ell la lletra de la cançó, el problema era que no recordava haver-ho fet i per tant tampoc era capaç de desxifrar el codi que aparentment contenia... Si era veritat que l'havia escrit ell també hauria de ser capaç de treure'n l'entrellat. I no podia ser una casualitat que l'anònim contingués la mateixa lletra que la cançó, havia de voler dir alguna cosa. Però quina? Massa difícil de saber-ho, ara mateix. Necessitava rumiar-ho detingudament i aconseguir més informació. Trobava molt curiós que l’Scúrga i en Pitets tampoc haguessin relacionat l’anònim amb la cançó. ¿No seria que ells també havien pres alguna mini dosi de primera poció i estaven tan o més afectats encara que ell mateix...?

Va sortir del lavabo disposat a preguntar-li a en Gipoll quant feia que li havia donat la lletra de la cançó i si sabia res del codi secret que contenia, però li va resultar impossible perquè la ja caldejada situació del bar s'havia convertit en un autèntic despiporre de festival impressionant. Cadires volant, gent despullada corrent amunt i avall, carreres de gateig, guerres de caretus,... Evidentment els seus amics ja no eren allà on els havia deixat, on devien parar? La Prequi Sunata cantava embogida a ple pulmó una espècie d'ària improvisada i del seu darrere en va sortir en Pitets seguit de la Runa i en Gipoll iniciant una conga delirant, i just llavors l'Scúrgamis va fer la seva aparició estel·lar penjant-se entre les làmpares del local com si d'un mico es tractés mentre anava elaborant una preciosa coreografia sideral; tothom reia i disfrutava, no hi havia ningú al local que no semblés posseït per la més sana bogeria del moment...

- Les òs són ratlles i les altres són punts! - va cridar de cop en Gipoll des de la conga, que ara s'havia convertit en un cuc de persones entrelligades de mans i peus.

En Dicàpnèip no va entendre què volia dir en Gipoll, però era impossible demanar-li que s'expliqués perquè ja havia agafat set ampolles de crunèpies i les feia volar fent malabars enfilat a un tamboret del bar. Es referia a la lletra del Bonaparte? Què significava que les òs són ratlles i les altres són punts? Les òs? Quines òs? Quines altres? Les altres què? Havia de descobrir-ho... L'Encàpstics i la Crònsia es morrejaven amb la Sulga i en Ribrèts en un racó acariciant-se dolçament i pessigant-se les galtones. La Prequi Sunata es passejava amunt i avall fent bromes espatarrants a tort i a dret. Les òs són ratlles i les altres són punts... La Grèincòlst i en Micrulp van rodolar fent la pallofa per davant seu casi sense ser vistos enmig d'aquell sidral de situació, ell seguia súper concentrat intentant desxifrar la informació que en Gipoll, gairebé sense adonar-se'n, li havia transmès feia un moment. A quines òs es referia? A les òs de la lletra de la cançó, segur, ho intuïa... Era capaç de descobrir-ho i ho sabia... Les òs són ratlles i les altres són punts. Què volia dir...? Vaia desmadre! Va esquivar una cadira que li arribava volant escapada d’un cercle on jugaven a passar-se taules i tamborets sense que toquessin el terra. A veure, les òs són lletres, vocals concretament... I quan deia les altres potser es referia... a les altres vocals? Podia ser que fos això? Clar! Havia de ser-ho! Les vocals ò són ratlles, i les altres vocals són punts. De cada paraula de l’alfabet de la cançó. Asno, per exemple, tenia dos vocals, una que no era una ò i una que sí. Si les òs són ratlles i les altres són punts, això significava que Asno era Punt-Ratlla. Clar, havia de ser això: s'han d'agafar només les vocals de cada paraula de l’abecedari encriptat i convertir-les en ratlles o punts, depenent de si són òs o no. Sí, ara ho recordava, per fi!! Era això. La A en morse és Punt-Ratlla, i d'aquí la paraula Asno, amb dues vocals, una que no és una ò i una que sí. Punt-Ratlla, claríssim. Segur que Bonaparte era el codi per fer una B, i aplicant la teoria que acabava de descobrir, o recordar, per fer una B en morse havia de fer Ratlla-Punt-Punt-Punt.

La C seria Ratlla-Punt-Ratlla-Punt.

Capítol XVII

"Dicàpneeeèiiip!" cridaven unes veus llunyanes perdent-se suaument en el no-res... "Dicàpnèip, torna amb nosaltres!!" ¿D'on sorgien aquells crits, qui era que bramava d'aquella manera? "Dicàpnèip! Tornaaa!!" ¿Procedien del seu interior? Semblaven exteriors i seguien cridant-lo amb ressonància... “Dicàpnèip, no marxis!!” Era una multitud de veus sobreposades en una màgica consonància que el bruixot disfrutava d'escoltar voleiant a un parell de metres sobre l’ondulat terra lilós que es fonia amb uns turonets apareguts enmig del seu delirant vol ras fins a dalt d'un queralt impressionant que creixia rodejant-lo mentre anava canviant de forma i de textura. El preciós penya-segat va obrir-se de cop i un munt de ratpenats van sortir-ne volant en espiral, formant de seguida tot de curiosos dibuixos dissonants i geomètrics. En Dicàpnèip surava entre el grup de rates pinyades que ara agafaven forma d'oreneta i sortien disparades cap a uns cables que havien aparegut just allà sota formant una espècie de pentagrama imaginari on els ocells s'apalancaven tranquil·lament a reposar una estona abans de tornar a moure's i canviar el dibuix que havien creat, que de seguida semblava una nova melodia per interpretar i sentir. En Dicàpnèip va resseguir els cinc cables on les orenetes descansaven i va descobrir que el guiaven fins a un pal de fusta llarguíssim al capdavall del qual en Pitets i l'Scúrga jugaven a enviar missatges per telègraf picant amb uns aparellets molt curiosos que s’havien construït. En acostar-s'hi el bruixot comprovava que en realitat eren dues culleres, una forquilla i un ganivet. Llavors provava d'apropar-se als seus amics per preguntar què feien però no hi havia temps ni d'obrir la boca perquè per l'horitzó d'aquell lloc tan neptunià començava a aparèixer un exèrcit de coloms missatgers que volant en formació s'apropaven a una velocitat vertiginosa fins que sobrevolaven els seus caps i es posaven a deixar caure tot de tecles de piano negres i blanques que anaven a parar directament a un infinit teclat que havia aparegut al seu davant. Zigzaguejant nebulosament el territori el piano es perdia en la llunyania i de cop la Runa i en Gipoll i la Prequi Sunata seien a interpretar unes precioses melodies deliciosament harmòniques que feien que tothom s’aixequés a ballar a contra-ritme. Eren centenars de persones aparegudes enmig de l’esplanada dansant de mil maneres diferents, la dona d'en Viratge dirigia l'espatarrant coreografia tot estripant-se el davantal de quadrets i encarant a l'Scúrgamis que improvisava uns passos provocatius mentre intentava agafar al vol un dels pitets que la Runa anava llençant a l'aire com a part del seu peculiar ball. N'hi havia un munt surant en l'aire i a cada pitet hi havia una imatge diferent; una sardina, una gòndola, un ventilador, una llimonada, un cocodril... Els pitets també dansaven voleiant i formant formes precioses i fractals boniquíssims en aquell cel infinit que de cop s'obria com per art de màgia i hi apareixien uns impressionants salts d'aigua que en Dicàp escalava destrament com si s'enfilés en una barana de jardí. Al capdamunt de les cascades veia aparèixer unes llarguíssimes cues de formigues en fila que el conduïen fins al carrer Cohet on el noi blau jeia ajupit en un racó dibuixant apassionat un munt de lletres i símbols en trossos de cartró que anava trobant i seleccionant, i quan el bruixot s’hi aproximava per intentar veure els dibuixos es trobava de cop veient-los directament des de la perspectiva del noi blau, talment mirant-los amb els seus ulls, i es veia les mans i els braços blaus i no s’ho creia, semblava que hagués entrat directament al cos del noi blau i fos ell qui agafava els trossos de diari i els retallava per enganxar-los en aquells cartonets formant paraules com si d’un collage raríssim es tractés. Tot d’una va semblar que el món sencer donés la volta i la terra i el cel quedaven capgirats, la gravetat desapareixia i els conceptes de dalt i baix es confonien totalment. Ara en Dicàpnèip tenia la sensació de poder veure tot el que hi havia al seu voltant amb una capacitat de visió de 360º amb perspectiva. El paisatge canviava de color i les olors eren tan intenses i boníssimes que semblava que estigués a punt de fondre’s tot. Anava a girar-se per instint però no va caldre perquè ja l'havia vist, era la Cresta Gibrolleta apareixent al seu costat, agafant-lo de la mà amb tota la tendresa d’aquell tacte i la veritat del seu mirar, i enduent-se’l a voleiar per on volguessin i sentissin. S'abraçaven ben fort i notaven l'alegria del moment vivint-lo amb total intensitat i follia, sense perdre la serenitat d’aquell estat, amb plena tranquil·litat i amor, molt d'amor del bo, sentint-se i estimant-se dolça i salvatgement...

Capítol XVIII

En aquells dies ja no se sorprenia gens quan es despertava sense recordar res del que havia estat fent el dia abans. Li passava sovint, i sabia perfectament què significava: havia tornat a fabricar pocions. Per sort també havia après ja que no calia capficar-s’hi gaire, sabia que era normal llevar-se una mica desorientat: les pocions devien estar fent bé el seu efecte, perquè realment no aconseguia recordar gairebé res, i era conscient que només havia de seguir endavant amb la seva vida normal sense preocupar-se més del que calia. Ara el que tocava era una dutxa i cap a la oficina.

Els companys de feina eren tots molt bona gent, i en Dicàpnèip s’hi sentia molt a gust. Li sonava que en algun moment podien haver tingut els seus alts i baixos i que els efectes de les pocions havien arribat a distorsionar lleugerament la seva relació, fent que gairebé desconfiés d’ells... Però això eren coses del passat, ara sabia que no tenia per què patir. Tant l’Scúrga com en Pitets el respectaven i se l’estimaven.

Meditant sobre aquest apreci que els seus amics li tenien en Dicàpnèip havia anat saltironant de tapadora en tapadora pel carrer Caveguet fins arribar a la oficina després d’haver-ne trepitjat fins a 134. Un 8 que clarament representava l’infinit, el retorn etern de qualsevol cosa, perquè tot és cíclic i els fets no paren de succeir-se en espiral una i altra vegada passant per les mateixes situacions, tot i que potser en diferents estats...

Quan en Dicàpnèip va entrar al despatx en Pitets ja seia al seu lloc analitzant atentament un tros de cartró amb el microscopi. Ell va dirigir-se al penjador intentant no molestar gaire, però el seu company havia percebut la seva presència:

- Bon dia, Dicàpnèip – va dir sense aixecar la vista del microscopi.

- Bon dia, Pitets, què mires?

Era capaç de notar que algú entrava a l’habitació però no de contestar-li.

- Pitets, què és això que mires? - Va insistir el bruixot.

Però res...

- Pitets??

- Què? – finalment va alçar la vista - Ah, res, un dels anònims...

- Ah sí? Quins anònims?

- Bon dia a tothom! – l’Scúrgamis va entrar somrient per la porta – Faltava sucre, oi? N’he portat un paquet!

I alçant la mà enlaire els hi ensenyava un paquet de sucre que efectivament, tal com en Dicàp va comprovar en aquell moment donant un cop d’ull a la màquina de cafè, s’havia acabat.

L’Scúrgamis va fer unes giragonses en ziga-zaga per tot el local, va deixar el paquet de sucre al costat de la màquina de cafè, va posar-se una mà a la butxaca i va treure’n un trosset de paper minúscul que va ensenyar als seus companys:

- Mireu què m’he trobat aquí a l’entrada! Sembla que no paren d’arribar notetes.

- Què és, un altre anònim? – va preguntar en Pitets aixecant-se esvarat de la cadira per acostar-se al paperet que l’Scúrgamis ensenyava amb la mà enlaire.

- Sí, això sembla. Voleu que el pengi al suro de casos a l’aire i li donem un cop d’ull més tard? Avui porto set mandarines i volia composar un parell de temes abans de començar a fer res...

Va penjar el paperet al suro de sobre la màquina de cafè i ja seia estarrufat al seu lloc pelant mandarines com un boig.

En Dicàpnèip no sabia ni de què parlaven, havia sentit que en Pitets deia alguna cosa d’un anònim que examinava amb el microscopi i de seguida l’Scúrga havia irromput amb el seu estilàs inconfundible i n’havia tret un altre. Pel que semblava no paraven d’arribar. Ell no ho recordava amb claredat però li va sonar d’alguna cosa i ja anava a preguntar-li a en Pitets de què anava tot allò quan aquest va saltar tot d’una:

- Scúrga, per cert, com va anar ahir amb la senyora d’en Viratge? Et vem deixar allà esperant que arribés el mussol i encara no sabem com va anar, quan vas aparèixer a la nit a can Tomàquet no vas arribar a explicar res...

- Què? Ah, sí... Va estar molt bé, és una dona molt amable...

En Dicàp escoltava atentament perquè tot el que deien li anava sonant. Viratge. Mussol. Esperar. No sabia de què parlaven, però sí que ho sabia. Ho sabia.

- I va arribar a arribar, el mussol, o no? - Va insistir en Pitets, que mentrestant anava tirant miradetes furtives al suro de casos a l’aire. Segur que ell també s’estava morint de ganes d’agafar el tros de paper que havia dut l’Scúrga i llegir què deia aquest aparent anònim. En Dicàpnèip fins i tot s’hi va intentar acostar, mentre seguia l’apassionant conversa del seus companys sobre la tarda del dia anterior, però de seguida va frenar-se en el seu discret intent: l’Scúrgamis l’havia mirat des de darrere un escuradents rodó fent que no amb el cap mentre seguia parlant:

- Doncs sí que va tornar, en Viratge. Té un nom aquest mussol, eh Pitets... Es diu Viratge, ja ho saps.

- Què? Va tornar? – En Pitets es va apropar excitat a la taula de l’Scúrgamis – I què va passar, què va fer, a quina hora va arribar??

- Doncs... Diria que va ser molt puntual, eren just tres quarts de deu.

- Qui va arribar a tres quarts de deu? – va preguntar en Dicàpnèip finalment, que ja no podia resistir més aquell misteri.

- Com que qui? – en Pitets no s’ho podia creure – A veure, Dicàpnèip, no fotis que ja hi tornem a ser. No recordes res del robot que vas construir que és un mussol que visitava a una dona, però que havia deixat de fer-ho, i per això ens va contactar perquè l’ajudéssim a recuperar-lo, i que...

- Ah, sí! Calla, calla, ja em trona...

- Uf... Pensava que havíem de tornar a començar!

- No, no, ja em va venint la imatge... És un mussol que...

- Que es diu Viratge, redéu! – va saltar l’Scúrga.

- Sí, és veritat. En Viratge – va afanyar-se a dir en Dicàpnèip abans que el seu company s’afectés més -. I què en sabem d’en Viratge, com va el cas? – tot i que els records eren bastant difosos no volia que els altres notessin res estrany.

- Doncs pel que acaba de dir l’Scúrga sembla ser que ha recuperat l’energia i ahir va tornar a visitar a la seva amiga – va explicar en Pitets per posar al corrent en Dicàp -. Digues, Scúrgamis, què va passar quan va arribar en Viratge, què va fer?

- Què? Ah, res, doncs això, lo de sempre. Es va apalancar allà en una branca del cirerer, ens va mirar una estona fent com una cosa molt rara amb els ulls, va fer un parell de voltes sobre ell mateix i al cap d’uns minuts va emprendre el vol.

- Mmmhh... interessant... – en Pitets escoltava rumiant -. I la senyora?

- Ui, la senyora és un encant! Vem estar xerrant d’un munt de coses i em va explicar mil aventures, per això vaig arribar tardet a Can Tomàquet i casi em perdo les galledes. Però tot i així encara no vaig ser l’últim, eh Dicàp? Vaia festivalacu que ens vas muntar ahir un altre cop...

- Què? Jo ahir vaig anar a can Tomàquet?

- Hòstia Dicàpnèip, de veritat? – en Pitets esbufegava – A veure, exactament què recordes d’ahir?

- Doncs coses disperses, un fil de formigues, un abecedari, un sac de boxa, unes lletres i uns números volant, un noi blau retallant diaris...

- Para, para! El noi blau del carrer Cohet! El que segons tu està escrivint tots aquests anònims que ens arriben. Scúrga, creus que ja és bon moment per donar un cop d’ull a l’últim enviament?

En les melodies que l’Scúrgamis improvisava podia barrejar corxeres i semifuses amb silencis de negre i tresets de blanca enllaçant notes impossibles de sonar i a vegades fins i tot d’escoltar. Els altres dos van esperar que acabés l’última estrofa d’aquella composició i llavors sí, es van acostar tots tres al petit tros de paper que penjava sobre la màquina de cafè. En Pitets va dur-lo al microscopi perquè sinó era impossible d’entendre les minúscules lletres que hi apareixien. Realment el noi blau cada dia s’ho currava més en els seus intents de complicar les investigacions. En Dicàpnèip i l’Scúrgamis van esperar que en Pitets examinés el diminut document i de seguida van tenir un nou missatge per distreure’s una bona estona, perquè una vegada més no tenien ni idea de què podia significar:

“Al mirar de l’ocellot hi trobareu el general dels cocodrils i les sardines”

Capítol XIX

Se n’havia descuidat alguna? Sí, clar, segur... Normal! Realment era impossible trepitjar-les totes, i a més hauria sigut una gran imprudència intentar-ho. L’Scúrga i en Pitets ja havien estat prou comprensius amb el seu comportament durant tot el matí, quan ell havia estat voltant distret entre les taules del despatx fent veure que pensava molt profundament en el que deien, però capficat en realitat en les sensacions que percebia cada cop que els altres parlaven de qualsevol dels anònims que anaven analitzant amb cura i dedicació una i altra vegada. En Pitets evidentment era qui s’havia encarregat de dirigir la operació, comparava el trosset de paper que havia arribat aquell matí amb un altre cartró de feia un parell de dies on deia no sé que de desaparèixer una estona, i després analitzava l’anònim del dia anterior que era una mica més llarg i descrivia una curiosa situació amb Napoleó envoltat d’animals en una illa de l’Himalaya prenent coca-coles i llimonades. En Dicàp s’acostava als seus amics quan sentia el què deien i de seguida se’n tornava a allunyar dissimuladament. Intuïa que hi havia alguna cosa més que sabia però que ara mateix no aconseguia recordar. Aquell anònim concretament, aquelles paraules que semblaven ressonar-li en l’inconscient... Què sabia, ell, que no recordava?

D’una gambada va arribar a una tapadora hexagonal que li quedava a l’esquerra i des d’allà va agafar impuls per propulsar-se ben lluny i aterrar amb els peus junts sobre una quadradeta petitona que va ser l’última d’aquell trajecte. 124. Un set, la sort d’existir. Estava clar que havia de parar de capficar-se inútilment amb les seves tonteries sense importància i ser més positiu. Deixar-se portar escoltant el que deien al seu voltant i fins i tot atrevir-se a intervenir tranquil·lament i amb confiança si ho veia clar.

La Runa els va rebre amb un somriure a una mà i un pitet a l’altra. Va acompanyar-los a la taula i en Dicàpnèip abans de seure es va dirigir als lavabos, on mentre es rentava les mans va trobar-se cantussejant una melodia que no acabava de reconèixer. Se l’estava inventant? Era un tema dels que l’Scúrga havia estat creant aquell matí mentre analitzaven els anònims? Va deixar la pastilla de sabó i com un llamp la melodia que cantava per dins va agafar lletra. “Donde estaba jabonoso com un kosako” deia la cançó. De què li sonava? L’havia sentit en algun lloc? Li estava venint ara mateix com una revelació inspirada...? No, no podia ser. Jabonoso como un kosako. Era un tema que ja existia, l’havia escoltat més d’un cop, segur. No tenia clara tota la lletra però si seguia cantussejant la melodia li venien nous fragments a la ment. “Ramona la Sardina tenía tos”. Ramona la sardina? On ho havia sentit allò? On ho havia llegit...?

Va sortir del lavabo i va seure a la taula on en Pitets i l’Scúrga ja havien demanat frònsies amb bullícia i raspres de meló confinat. La Runa esperava dreta amb llibreta i boli a la mà. En Dicàp va dir que raspres i frònsies li anaven perfecte, no volia despistar-se abans de fer la següent pregunta als seus companys:

- A vosaltres us sona aquesta melodia?

I els hi va xiular alguns trossets del tema que havia estat mussitant al lavabo, a veure si amb la seva ajuda aconseguia saber per què se li feia tan familiar.

- Home, i tant! – va respondre de seguida l’Scúrgamis – És la cançó del Bonaparte, de les galledes.

- La cançó del Bonaparte? – en Dicàp semblava no haver-ne sentit a parlar.

- Sí, no te'n recordes de res d’ahir al vespre, oi? És un dels últims temes que han composat les galledes, i de fet en Gipoll ens va dir que la lletra és teva.

- Meva??

- Oi que sí, Pitets?

- Sí - va intervenir en Pitets que mentre escoltava no havia parat de col·locar bé les forquilles i els gots sobre la taula -. Em sona que en Gipoll va dir-ne alguna cosa...

- I no us sona de res? – va preguntar en Dicàpnèip esperant que la intuïció que li estava a punt d’arribar es convertís en un pensament clar al cap de pocs instants.

- Què vols dir, si ens sona?

- A veure, com fa la lletra, us la sabeu?

I L’Scúrga va arrencar-se a cantar-la des del principi entonant-la amb una veu excepcional de cap a rap. Es va anar emocionant i alguns caps de les altres taules es giraven per mirar-se’l. Ell, sense vergonya, va seguir entonant la melodia harmoniosament i quan va acabar l’espectacular interpretació els tres investigadors es van quedar en silenci mirant-se uns moments.

De cop, com si tots tres hi haguessin caigut all mateix temps, van exclamar amb sorpresa:

- És l’anònim que vem rebre ahir!

Com podien haver-ho oblidat?

En Pitets va preguntar-li a en Dicàpnèip si els hi havia estat subministrant petites dosis de primera, perquè era molt estrany que fins aquell moment no hi haguessin caigut. Una cosa és passar per alt algun petit detall sense importància, però una coincidència com aquella... Inacceptable! Que aquestes despistades les tingués en Dicàp encara es podia entendre, perquè ell sí que anava sempre fins al cul de pocions i efectes secundaris, però que cap dels altres dos tampoc hi hagués caigut era imperdonable... "Realment un error així ens hauria pogut sortir molt car, me n'adono" pensava en Pitets maleint-se per no haver-hi caigut abans. I quan anava a treure el tema del noi blau, a qui en Dicàpnèip havia atribuït l’autoria dels anònims en diverses ocasions, just va arribar la Runa amb les frònsies i preguntant:

- Què era això que cantaves, Scúrga? Oi que és la cançó que van fer les galledes amb la lletra d’en Dicàpnèip?

- Sí – va respondre l’Scúrgamis -. La coneixes?

- I tant! M’encanta...

La Runa va tararejar un parell d’estrofes mentre obria una ampolla de crunèpies de siloma pel bruixot i deixant-la sobre a taula va preguntar:

- És veritat que és un abecedari, Dicàp?

Sí que era un abecedari, ara ho recordava. Claríssim. Asno, Bonaparte, Coca-cola, Docena, Él, Fumarola, Góndola... Però per què servia, quin sentit tenia que les galledes cantessin una cançó amb un abecedari que contenia la mateixa lletra que un dels anònims que havien rebut a la oficina?

- Sí, és una abecedari – va saltar en Pitets abans que el Dicàpnèip tingués temps de reaccionar -. I el més curiós de tot és que ahir vem rebre un anònim a la oficina amb la mateixa lletra exacta que aquesta cançó de l’abecedari. Dicàp, ens podries parlar una mica del noi blau del carrer Cohet?

- Un noi blau? – va preguntar la Runa agafant una cadira de la taula del costat i prenent seient en veure que la cosa es posava interessant – Al carrer Cohet?

- Sí, això sembla. En Dicàpnèip sempre en parla quan surt el tema del anònims, però nosaltres no l’hem vist mai ni acabem de saber qui és. Digues, Dicàp, et sona si aquest noi blau del carrer Cohet podria ser qui ens ha estat enviant els anònims?

El bruixot escoltava amb atenció, intentant ser útil, però no acabava d’atrevir-se a parlar, perquè tampoc sabia què dir. La imatge d’unes formigues i una baldufa se li apareixia amb claredat, però per més que s’hi esforçava no aconseguia veure la totalitat de l’escena que vagament intuïa. Hi havia uns cartronets per terra i unes revistes retallades, unes tisores al costat i unes mans que les agafaven i començaven a fabricar paraules amb les diferents lletres que extreia de titulars i peus de foto. Les mans que sostenien les tisores eren blaves, i també ho era la cara d’aquell noi que... Què? No podia ser... Era ell? Era possible? Era exactament ell! Però amb la pinta d’un vailet de deu anys! Sí, ell era el noi blau del carrer Cohet, havia estat ell qui havia fet aquells anònims posseït sota els efectes de la tercera poció que efectivament havia utilitzat i perfeccionat per convertir-se en aquell noi blau i bromista.

En Pitets, l’Scúrgamis i la Runa seien davant seu mirant-se’l, esperant una resposta. Sabien que estava travessant el seu propi trance i que quan acabés de pensar ben profundament tot el que estava pensant els hi donaria alguna informació, i tot i que s’impacientaven veient les convulsions i el neguiteig que es reflectia a la cara d’en Dicàpnèip, no volien pressionar-lo. Calia esperar que fes tot el seu procés.

I l’estava fent.

- Ja ho tinc – va dir per fi -. No us espanteu, però em sembla que el noi blau del carrer Cohet sóc jo.

Capítol XX

Que en Dicàpnèip fos el noi blau del carrer Cohet hagués pogut sobresaltar els seus companys, però no va ser així en absolut. De fet ja ho havien sospitat més d’un cop i fins i tot havien arribat a comentar aquesta possibilitat entre ells en algun moment. Així que ara que es confirmava, l’interès requeia en saber per què dimonis en Dicàpnèip havia estat enviant tots aquells anònims, encara que fos sota els efectes de la primera poció, tal com els hi havia explicat durant el dinar. Les raspres de meló confinat estaven exquisides i de seguida la Runa, que havia anat alçant-se a servir segons i cafès d’altres taules, va reaparèixer amb els fileus de rostoll que havien demanat tots tres de postres i va recuperar el seu lloc a la conversa.

- A veure, nois – deia en Dicàpnèip en aquell moment -, jo crec que la cosa estaria en intentar descobrir per què us enviava els anònims, però també molaria saber quin sentit té que hi hagi una cançó de les galledes amb lletra meva que coincideix amb un dels anònims i que a més és un abecedari.

- Totalment d’acord – intervenia la Runa -. Potser en Gipoll ens en podria dir alguna cosa, ahir a Can Tomàquet em va semblar que enmig del follón et passava algun tipus de contrasenya rara, pot ser?

- Ahir? A Can Tomàquet? Doncs ara mateix no ho recordo, Runa.

En Pitets seguia rumiant concentradament mentre intentava que el pot de mostassa quedés ben alineat amb l'ampolla de sucre vist, però l’Scúrgamis, que no podia dissimular el seu nerviosisme, havia agafat una forquilla i un ganivet i els feia sonar l’un contra l’altre fent un ritme de tresets amb parades i contratemps raríssims, talment com si d’un telègraf es tractés. Semblava que estigués enviant un missatge en morse. En Dicàpnèip el mirava sense adonar-se’n, com amb els pensaments a kilòmetres d’allà, però tot d’una li va arribar una altra revelació. Aquell dia semblava que no parava d’auto-sorprendre’s. L’anònim del Bonaparte, el de la cançó de les galledes, el que era una abecedari... Era també una mnemotècnica per saber morse! I tant, però si ja ho havia descobert la nit abans... Què li havia dit en Gipoll? Alguna cosa de les vocals i les òs...

- Com va el deliri, Dicàp? – va preguntar l’Scúrga en aquell moment.

Ell, tornant en sí, va atrevir-se a explicar el que intuïa:

- Bé, doncs... Em sembla que l’abecedari de la cançó és un codi encriptat per saber morse. Podria ser? En Gipoll em va dir algo de que les òs són ratlles i les altres vocals són punts... Si ho he entès bé, crec que cada paraula et dóna la transcripció en ratlles i punts de la lletra que la comença.

La Runa s’havia hagut d’aixecar un altre cop a servir uns xupitos de frunèpia a unes taules veïnes i s’havia perdut l’últim tros de la conversa. Quan va tornar a seure es va trobar els tres investigadors divagant sobre els missatges que podien amagar-se en els metafòrics anònims que en Dicàpnèip, convertit en noi blau del carrer Cohet, els hi havia fet arribar. Estava clar que el bruixot volia dir-los alguna cosa amb tot allò, però no hi havia manera d’entendre què. ¿Per què els hi enviava un abecedari del codi morse? Difícil de saber, però no pas impossible...

El local es va anar buidant mica a mica i ja gairebé eren els únics clients que hi quedaven. En Pitets havia apuntat totes les paraules de la cançó del Bonaparte i les havia anat transcrivint en ratlles i punts extraient-ne un alfabet morse complet que van escriure en un tovalló i se l’anaven mirant. Tot i que no sabien què podia significar hi havia alguna informació més per descobrir i provaven de trobar-la. La Runa va convidar a una ronda de brúnsies i aprofitant que ja havia baixat la feina seia tranquil·lament rufant bidallets mentre continuaven les investigacions. En Dicàpnèip no sabia què fer. Quin sentit tenia tot allò? Per què havia enviat un anònim amb el codi morse encriptat als seus companys? Quin motiu podia amagar-se rere els seus actes? En Pitets havia recuperat també els missatges dels altres dos anònims i els tenia apuntats en un tovalló de paper sobre la taula mentre l’Scúrga no podia parar de cantar la versió que les Galledes havien fet d’aquell delirant escrit que per fi havia agafat una mica de coherència. Ell, en Dicàp, havia volgut que els seus companys tinguessin l’alfabet morse. I segurament era per una bona causa. Però quina?

Just quan la Runa anava a preguntar per què la Q era cocodrilo va obrir-se la porta del local i una silueta inconfundible va entrar decidia.

- Que teniu obert, encara? – va preguntar la noia.

- Cresta! – va cridar en Dicàpnèip sorprès.

- Ei, Dicàpnèip! Com va? - va respondre ella – Què hi feu aquí?

Sí, la Cresta Gibrolleta acabava d’entrar a Ca la Runa i ell en comptes de dissimular amagant-se amb timidesa rere els seus companys s’havia aixecat a saludar-la efusivament.

- Doncs res... Estàvem intentant descobrir unes incògnites...

Els altres havien abandonat les seves ocupacions i se’ls miraven en silenci. En Dicàpnèip estava irreconeixible, s’havia alçat tot atrevit acostant-se a aquella noia que ja havien vist saludar-lo algun dia. No volien ser indiscrets però estava siguent inevitable escoltar la conversa que mantenien entre la porta d’entrada i la taula on seien.

- Però vine, seu amb nosaltres si vols – va proposar en Dicàpnèip.

- Ah, d’acord! – va acceptar la Cresta somrient

- Que vols prendre res? – va preguntar la Runa, sempre disposada a servir una penúltima ronda pels amics, tot i que gairebé ja fos hora de tancar.

- Ah, doncs sí, unes crunèpies de siloma, si’s plau. – va dir la Cresta.

Es van presentar amb l’Scúrga i en Pitets, i sense adonar-se’n es van embrancar a xerrar de tot de coses i a explicar-li a la Cresta tot lo dels anònims i les pocions i els festivals de les galledes a Can Tomàquet. I en Dicàpnèip, lluny de sentir-se cohibit i tímid, fins i tot avergonyit per alguns dels seus actes i reaccions, més aviat s’ho anava prenent en broma i reia amb tot d’acudits que li venien a la ment i els deixava anar amb gràcia rient d’una broma i d’una altra. La Runa anava traient brúnsies i crunèpies quan faltaven, i la Cresta en un moment donat, com si li tornés a la ment un record oblidat, va dir:

- Per cert, Dicàp, et van funcionar els adaptadors de temps pels ulls del robot que construïes? Em vas dir que estaves fabricant un robot però que els seus ulls abans només es tancaven i s’obrien ràpidament com en un pampalluguejar normal, i que per algun motiu necessitaves un temporitzador digital que et permetés fer que el teu robot pogués mantenir els ulls tancats durant un segon i mig o així.

- Què? Uns temporitzadors? – va respondre en Dicàpnèip desubicat.

- Sí, no te’n recordes? Ja fa un temps que m’ho vas comentar, tenies el robot casi acabat, i com que a mi també m’agraden aquestes coses em vas demanar si et podia fabricar aquests adaptadors. Realment les pocions et tenen abduït, eh...

- Ostres, doncs la veritat és que sí... Ho, sento, no ho recordava això de les peces que et vaig demanar... De fet no recordava ni haver parlat amb tu, confesso. Però al mateix temps sé que sí i em va tornant tot a la memòria a mesura que anem xerrant...

- Que ets boig! M’encantes...

- I per què dius que servien aquests aparallets...?

- Doncs això, pels ulls d’un robot que construïes... Volies que pogués tancar els ulls d’una manera concreta i no sé què...

- Pitets! – va dir en Dicàp dirigint-se a la resta de la taula, que rufaven i xerraven de la nada – Em podries llegir el tercer anònim?

- El tercer anònim? – va reaccionar en Pitets – Sí clar, a veure, aquí el tenim. Mira, diu: “Al mirar de l’ocellot hi trobareu el general dels cocodrils i les sardines”

- Exacte! – va exclamar en Dicàpnèip com si acabés de veure la llum – No ho pilleu? Al mirar de l’ocellot... Que és el mussol, en Viratge. El general dels cocodrils i les sardines... A qui creieu que es refereix? És Napoleón! És a dir, escolteu atentament perquè només ho repetiré una vegada: Diria que si ho he entès bé, ara que la Cresta m’ha dit que em va portar aquests adaptadors temporals pels ulls del robot que construïa... Sí, ha de ser això, segur. Crec que aquest anònim ens està dient que als ulls d’en Viratge hi trobarem un missatge encriptat en codi morse.

Capítol XXI

Anar dins el cotxe d'en Pitets sempre era una experiència agradable, però si a més també hi anava la Cresta la cosa creixa en intensitat i emoció de forma sorprenent.

Així que havien tingut clar el significat del tercer anònim la següent decisió va ser immediata: cap a ca la dona d'en Viratge falta gent! I el més bo del cas era que la Runa i la Cresta s'hi havien apuntat. Enfrescades com es trobaven en la conversa no havien volgut perdre's la continuació d'aquella aventura i tant la Runa, que ja tancava, com la Cresta, que va dir que no tenia plans per aquella tarda, van decidir acompanyar-los.

Sotsduna estava preciós en aquella època de l'any, i en Dicàpnèip procurava no despistar-se amb les matrícules que anava veient; intentar sumar-les hagués pogut desconcentrar-lo i per res del món volia que la Cresta es pensés que no l'escoltava mentre li explicava tot de coses i més coses, com per exemple que feia molt de temps que tenia ganes de veure'l i preguntar-li pel robot que construïa, si ja l'havia acabat i què tal funcionava. Segons va dir-li la noia havien estat junts a casa seva comparant instruccions de muntatge i intercanviant opinions sobre la millor manera de connectar dos cables o intensificar el potenciòmetre motor de les vàlvules oclusives anteriors. En Dicàpnèip, evidentment, casi no s'ho creia. D'entrada no recordava res de tot allò, però era molt curiosa la forma com li anaven tornant els records a mesura que la Cresta li explicava les diferents situacions que havien compartit. Com el dia que ella va sortir de casa i el va veure allà fent de topògraf i havien xerrat per primer cop. De seguida s'havien caigut bé i la conversa havia evolucionat amb fluïdesa duent-los cap a temes que a tots dos els hi encantaven, i pel que contava la noia a partir d'aquell dia havien anat quedant per xerrar i fer-se riure, però sobretot també pel tema del robot que en Dicàp havia començat a fabricar. No acabava de sortir-se'n, especialment en bastants passos del procediment que no aconseguia entendre, i per sort la Cresta l'havia estat ajudant aportant-li solucions senzilles i efectives per cada contratemps que el bruixot s'anava trobant. Estava feta una màster de la robòtica, aquella noia! I mentre li explicava tot això li deia que no patís per no recordar-ho, que ja sabia tot lo de les pocions i que fins i tot n'havien consumit junts en diverses ocasions comprovant funcionaments i dosis. Tot allò era increïble! I ell ho havia oblidat... Però no del tot, perquè les imatges li anaven tornant paulatinament a mesura que escoltava el relat dels fets. Les pocions tenien un comportament realment enigmàtic. Era impossible saber quines zones del cervell afectaven exactament.

- Ah, és aquí? - va preguntar la Cresta quan en Pitets va aparcar davant de ca la dona d'en Viratge, que quedava just davant de casa seva - Per això ja us havia vist ahir o així per aquesta zona, no...?

La senyora va obrir la porta exaltadíssima i gairebé donant bots:

- Bona tarda, senyor Pitets! I companyia!! Quina alegria veure'ls, ja els hi ha dit el senyor Scúrgamis, oi, que ahir va tornar el meu mussolet? Que n'és de bufó! Va ser increïble, espectacular! Passin, passin, que els hi explicaré tot...

I els conduïa la banc blanc donant-los tot tipus de detalls de la impressionant arribada que havia fet en Viratge el vespre abans, quina manera de volar i aterrar a la branca, quin pampallugueig més preciós en els seus ulls, quines voltetes que feia el robotet bonic de tant en tant...

- Encara que no me'l pugui quedar a viure, només de saber que al vespre ve una estona jo ja sóc feliç, oi que m'entén, senyor Pitets? Perquè avui tornarà, oi? Si ahir va venir segur que avui també vindrà...

- Sí, esperem que sí - va poder dir finalment en Pitets, quan la dona va deixar un petit respir entre tanta xerrameca -. De fet per això som aquí. Volem comprovar que torni, per suposat, però si no li sap greu ens agradaria també examinar amb deteniment el seu comportament, i especialment el pampallugueig aquest dels ulls que comentava...

- Però no li faran mal oi? No l'han de caçar ni res?

- No, no, en absolut. No es preocupi, que podrem fer-ho des de la distància.

- Ah, d'acord... Si de fet, si vol saber-ho, jo mateixa avui ho he pensat per un moment. Això de caçar-lo, vull dir. No pas en sèrio, clar, per res del món voldria prendre-li la llibertat al meu estimat Viratge, però li confesso que per un moment m'ha passat pel cap la idea d'intentar fer-li una caseta o algo a veure si s'hi volia instal·lar a viure... Ara, de seguida he canviat d'idea, no ho he vist clar, perquè si ell vol anar i venir, volar d'aquí cap allà, i venir-me a veure al vespre, doncs a mi ja m’està bé. Potser és que té un munt de cases més per anar a visitar, i per això no pot venir aquí fins que és el moment de venir... Fixi's, ja només queden dues hores i vint-i-set minuts perquè arribi. On deu ser ara...?

La dona semblava que quan s'arrencava a xerrar podia anar empalmant temes de conversa durant hores sense que ningú l'aturés. Per això mentre en Pitets, l'Scúrga i la Runa seguien les divagacions en sèrie d'aquella curiosa senyora, en Dicàpnèip havia preferit allunyar-se una mica amb la Cresta, passejant pel jardí mentre s'anaven explicant coses i sensacions.

- Així que tu vius a la casa d'aquí al davant? - va preguntar en Dicàpnèip.

- Sí - deia la Cresta -, i tu no ho recordes però ja t'he dit abans que havies vingut algun cop i havíem estat al terrat mirant moments i sargantanes.

- Ah sí?

- Sí, i me'n recordo que volies que t'ensenyés un sac de boxa que tinc al pati penjat. Encara ara de vegades l'abraço, pobret... Tan atonyinat!

- Clar... Que bé que l'abracis! - en Dicàp s'emocionava imaginant-se la Cresta abraçant el sac de boxa, li semblava preciós. Si es deixava endur per aquesta sensació se li humitejaven els ulls i gairebé semblava que estigués a punt de posar-se a plorar... Però hi havia un altre tema que li rondava pel cap feia una estona - I no trobes molt curiós que casa teva estigui just al davant de la casa que visita cada vespre el mussol que he construït jo?

- Doncs sí que és una bona coincidència, ara que ho dius...

- Oi que sí? És ben estrany...

- Perquè... Una pregunta, Dicàp: Tu no deus pas saber si vas alternar els commutadors d'ubicació espaial del localitzador interdireccional d'en Viratge, oi?

- El què? – un cop més en Dicàp no entenia de què li parlava.

- Sí, a veure, com t'ho explico... Són com uns aparallets petits que fan que el robot es pugui localitzar i situar en una circumferència espaial de 360º, però de vegades, si no ressegueixes bé el circuit dels cables conductors fins al final del distribuïdor ocular posterior, pot ser que...

La Cresta estava a punt de deixar anar un pensament que li venia a la ment però no acabava de saber si era bona idea.

- Pot ser que què? - va preguntar en Dicàpnèip impacient.

- A veure Dicàp, és que em fa una mica de vergonya... El que pot ser que passi és que el robot s'ubiqui gairebé a la perfecció però al final del seu destí el punt d'aterratge quedi enmirallat al revés. És a dir, que enlloc d'aparèixer on tu l'has enviat, hi ha la possibilitat de que faci encara un altre gir final cap a la direcció equivocada i vagi a parar just al davant del seu punt de destí previst originalment.

- Uau - estupefacció i sorpresa a la cara d'en Dicàp.

- Segueixes per on vaig?

- Crec que sí, Cresta... M’estàs dient que segurament, si no vaig acabar de connectar bé aquests intercomunicadors, pot ser que en Viratge en realitat no hagués de venir a la branca del cirerer d'aquest patí, sinó... A casa teva! Correcte?

- Haha, sí, així és... Tu creus que igual vas fer el robot perquè em vingués a veure a mi...?

- Ostres, doncs potser sí, clar, pot ser... Però ja saps que amb el festival de pocions que em foto no acabo de recordar moltes de les coses que faig i em passen, o sigui que no sé pas per què hauria pogut voler-te enviar un mussol a casa... Em sap greu si no ho volies...

- No, no, si m'encanta! La veritat és que em fa molta il·lusió. Si realment vas fer aquest mussol perquè em vingués a visitar a mi...

- Doncs sí, això sembla! I el més curiós és que no sé amb quin tipus d'intenció ho vaig fer...

- No pateixis, que em sembla que aviat ho descobrirem. Si tot va bé d'aquí una estona en Viratge apareixerà volant i s’instal·larà en aquella branca davant del banc blanc on seuen els teus amics i ens donarà un missatge en codi morse. Què et sembla, anem-hi?

Es van acostar al banc blanc on la dona seguia xerrant pels descosits i ja engrapava l'Scúrga pel bracet tot explicant-li mils d'experiències i aventures d'altres temps. La Runa i en Pitets havien aconseguit escapar-se'n una estona dissimulant amb l'excusa d'anar a buscar aigua i van aparèixer somrients de l'interior de la casa duent-ne una gerra plena i diversos gots que van repartir dient que ja ho tenien tot a punt.

Cada cop faltava menys per l'hora indicada i tots confiaven que el mussol apareixeria puntualment per fer el seu ritual. Van instal·lar una tauleta rodona al costat del banc blanc i en Pitets va treure les còpies dels anònims i la transcripció del codi morse que havien extret de la cançó del Bonaparte. La Runa i l'Scúrga serien els encarregats d'observar atentament els ulls d'en Viratge quan aquest s'apalanqués a la branca del cirerer i comencés la transmissió. Si tot anava bé esperaven que el seu curiós pampallugueig d'ulls es pogués convertir en punt i ratlles. Uns punts i ratlles que la Cresta i en Dicàp anirien apuntant en una llibreta per tal que després en Pitets pogués convertir-los en lletres i formar algunes paraules que confiaven que tindrien algun tipus de sentit. La dona d'en Viratge havia preferit no intervenir en la operació, ella seuria al banc blanc a gaudir del moment amb total concentració i intensitat.

En Dicàpnèip estava emocionat. Seient al costat de la Cresta en plena missió especial i a punt de descobrir què diria aquell robot que havia construït quan arribés i transmetés el seu missatge.

Capítol XXII

A les 21.45' en punt es va sentir un aleteig apropant-se d'entre les fulles dels arbres i efectivament va aparèixer volant tranquil·lament el petit mussol que esperaven. Va aterrar a la branca del cirerer que tots tenien més que controlada i de seguida va posar-se a mirar-los fixament tancant i obrint els ulls d'una manera certament curiosa.

Primer només un ràpid tancar i obrir, després una tancada més llargueta, que devia ser una ratlla, i acte seguit dos tancades ràpides més, just abans de fer una pausa. L'Scúrga i la Runa van coincidir que allò feia pinta de ser Punt, Ratlla, Punt, Punt. Van dir-ho a la Cresta i en Dicàp, que ho van apuntar. Després de la petita pausa d'uns cinc segons el mussol va tornar a pampalluguejar, un de molt ràpid i un altre de llarguet. Punt-Ratlla. I pausa de nou, aquest cop potser un pèl més llarga. En Pitets anava comprovant què significava cada enviament quan la Cresta i en Dicàp li passaven la informació, el primer coincidia amb Limonada, o sigui que era una L. El segon havia estat Asno, una A. Al cap d'uns deu segons en Viratge va tornar a arrencar-se. Punt, Punt, Ratlla, Punt. Fumarola, una F. I Punt-Ratlla una altra vegada; Asno, una altra A.

El procediment va continuar una estona i de seguida van anar agafant pràctica i transcrivint entre tots el missatge en clau que els hi arribava, semblava que la cosa estava funcionant. Limonada, Asno, Fumarola, Asno, Ramona, Él, Sardina, Otoño, Limonada, Mono, Isla. En aquell punt el robot va parar de pampalluguejar, va fer una volta sobre ell mateix i va tornar a començar. Limonada, Asno, Fumarola, Asno, Ramona, Él, Sardina, Otoño, Limonada, Mono, Isla. El mateix enviament? Ah, segurament repetia el missatge per confirmar que no hi hagués hagut cap error. Va tornar a fer la volta sobre sí mateix, ara cap a l'altre cantó, i va repetir l’enviament altra vegada. Què deia?

Concentrats com estaven tots, cada ú amb la seva pròpia feina, no podien arribar al final del misteri, i li van demanar a en Pitets que els hi digués què apareixia quan feia la transcripció completa. Comptabilitzant les petites pauses entre lletres i les pauses una mica més llargues que devien ser per separar les paraules, en Pitets va mirar-los pensatiu després de rumiar-s'ho una mica i va dir:

- LA FA RE SOL MI.

- Què? La fa re sol mi? - van exclamar gairebé a l’uníson tota la resta.

- Això és el que em surt, si és que ho hem fet bé... Voleu repassar-ho?

- Són notes - va dir la Cresta -. Creieu que pot ser que en Viratge ens estigui dictant unes notes musicals perquè les cantem?

I l'Scúrgamis, que tenia facilitats naturals, va xiular de seguida la petita melodia que sorgia enllaçant les cinc notes que el mussol els hi havia dictat en morse amb els seus ulls: la fa re sol mi.

En aquell moment en Viratge va alçar el vol i la dona ja anava a despedirse'n, pensant que s'enlairava per marxar i no tornar fins l'endemà, però el que va fer el mussol va ser volar fins al punt on hi havia l'Scúrga assegut i aterrar-li sobre l'espatlla.

La dona es va sobresaltar i ja cridava boja d'alegria:

- Però com ho ha fet? Què ha passat? Hola, Viratge, bonic...

I s'acostava al mussol i l'acariciava suaument mentre el robot se la mirava sense por i es deixava tocar com si res, fins i tot semblava que li agradaven aquelles carícies.

En Pitets ja estava apuntant alguna cosa al seu quadern d'anotacions i l'Scúrga no podia parar de repetir aquella melodia que acabava de sorgir de les cinc notes que havien rebut de forma realment poc usual.

La Runa no ho acabava de trobar tan espectacular però somreia rufant-se un bidallet mentre observava l'estupefacció de tots el altres.

La Cresta es mirava el robot meravellada, era realment preciós.

En Dicàpnèip seguia al·lucinant pel que acabava de passar. Ho havia vist bé? En Viratge havia volat des de la branca del cirerer fins a l'espatlla de l'Scúrga... Va fer un glop d'aigua sentint profundament la realitat d'aquell moment que l'envoltava i ho va recordar tot com un llamp. En Viratge era un caçador de melodies! Ell, en Dicàpnèip, havia fet aquell robot amb un sensor auditiu especial que li permetia anar escoltant i recopilant les diferents tonades naturals que sentia durant el dia volant d'una banda a l'altra, ja fos dels ocellets reals que cantaven pels arbres o d’una bocina de cotxe enllaçada amb un crit d’una noia i una porta que xirria a l’obrir-se, empalmada amb una altra bocina, un frenassu de cotxe, un gos que borda i un xiulet d’un vailet que passava. Després el mussol era capaç de convertir alguna d'aquelles melodies en notes musicals que posteriorment transformava en codi morse per poder-les dictar amb els seus ulls quan fos el moment de fer-ho. I si algú aconseguia treure'n l'entrellat i xiulava o tararejava la melodia que ell havia dictat, se li apropava i es quedava allà fent-li companyia una estona.

- Avui - explicava el bruixot - s'ha acostat a l'Scúrga perquè ha estat ell qui en Viratge ha identificat com a punt transmissor del missatge en retorn del que havia enviat.

- A veure, Dicàp - li va preguntar en Pitets quan va acabar l'explicació -, si ho entès bé en Viratge va volant lliurement durant el dia escoltant melodies que sonen a l’atzar, llavors analitza quines notes són i en fa una tonada, que la dicta en morse quan ve a seure aquí ... I si la descobreixes i la interpretes se t'acosta i es queda una estona amb tu. És això?

- Doncs... crec que sí. Curiós, oi?

- Sí, bastant. Però.. Tot això per què? I per què justament aquí?

- Ui, el que mai sabrem és el per què! - responia el bruixot.

- O potser sí - intervenia la Cresta Gibrolleta -. Jo crec que potser ve d'un dia que estàvem parlant del silenci i et vaig dir que a mi m'encantava seure al terrat a escoltar tots els sons que sentia i fer-ne melodies imaginàries per connectar-me amb la cosa bona del planeta. Després volia reproduir-les però mai recordava com feien, i tu em vas dir que potser podries ajudar-me d'alguna manera. El que passa és que just llavors vas començar amb el tema de les pocions i suposo que a partir d'aquell moment tota la moguda va començar a desestabilitzar-te una mica. Vas desaparèixer bastant i jo ja no sabia mai on paraves, però pel que veig vas continuar endavant amb el projecte del robot i si vols que et digui la veritat, realment m'encanta...

- Ah, sí? T'agrada? Ole! Doncs sí, suposo que devia anar així la cosa. Jo volia enviar-te una sorpresa en forma de regal imaginatiu, però al descuidar-me de connectar bé aquells intercomunicadors en Viratge es va desubicar i enlloc de venir-te a veure a tu va acabar aterrant aquí, en aquest cirerer...

Can Tomàquet era una festa.

Les galledes l’estaven petant fortíssim i en Dicàpnèip disfrutava com un boig veient aquell espectacle que de cop ja li sonava però al mateix temps li semblava que fos el primer cop que el vivia. Perquè quina manera de viure’l! Quins gags, quines idees, vaia rissa les cabrones...

En Gipoll va acostar-se amb unes brúnsies i va seure al costat d'en Pitets que rufava bidallets amb la Runa mentre en Dicàp i la Cresta es partien de rissa. L'Scúrga s'havia atrevit a seure a la taula de la Prequi Sunata, que un cop més havia vingut fent gala d'una elegància fora de sèrie, i ara somreia acariciant el mussolet que reposava tranquil sobre l'espatlla del seu amic i comentava alguns moments del show amb la senyora d'en Viratge, que evidentment havia volgut acompanyar-los aquella nit i semblava estar fent molt bones migues amb l'espectacular Prequi, explicant-li que el senyor Scúrgamis ja li havia dit que l'endemà li ensenyaria el truc perquè el robot se li posés sobre l'espatlla i es quedés amb ella estimant-la una estona.

L'espectacle evolucionava i els va anar portant a un clímax d'eufòria que realment semblava no tenir precedents. Tot Can Tomàquet cridava i picava de mans i peus xiulant perquè les galledes tornessin a sortir a saludar quan van acabar l'últim número. No hi hauria bis, mai en feien, però almenys van treure el cap un moment i van rebre la ovació d'aquell públic entregat i embogit que semblava que no hagués vist mai l'espectacle.

Quan es va calmar una mica l'ambient en Dicàp va aprofitar per anar un moment a rentar-se les mans i en sortir del lavabo ja tornava a tenir el sidral instal·lat a la sala. L'Encàpstics i la Grèincòlst; en Micrulp, la Sulga i en Ribrèts, la Crònsia fent caretus com si res; tothom reia i gaudia de l'estat d'eufòria que aquella segona poció els hi proporcionava. La Prequi i l'Scúrga es morrejaven jugant a passar-se els daus de parxís amb la llengua de boca a boca, la Runa i en Pitets tronaven a gatejar despullats sota una taula donat voltes a les potes, i en Gipoll no podia parar de córrer rere una de les galledes que s'escapolia entre la gent fent veure que dissimulava. La senyora d'en Viratge jugava a fet i amagar amb el mussol que volava entre la festa, tot semblava estar un estat de perfecció absoluta i tothom la disfrutava.

La Cresta i en Dicàpnèip ballaven fora de tempo sense perdre's de vista amb un somriure permanent a la mirada. S'inventaven passos delirants i coreografies rares, i es tiraven per terra rodolant i brincaven d'una taula a l'altra amb els peus junts i fent la vertical i sortien del local i es posaven a córrer i a saltar com si no hi hagués demà.

Capítol XXIII

. . - . . .

- - - - - . . . . . . . . .